Uns temes

Code 46 i unes quantes raons

2011-12-11T18:35:00.001+01:00

Una tarda de diumenge de fa uns mesos, fent un repàs dels canals, vaig enganxar uns quants segons d'una peli que em va intrigar bastant. En vaig llegir immediatament la ressenya al teletext de la TDT, i em va semblar prometedora.

Al cap d'uns dies la vaig aconseguir, però no ha estat fins aquesta setmana que finalment l'he pogut veure. Es tracta de Code 46, de Michael Winterbottom.

I per què m'he decidit a dedicar una entrada a una peli, cosa inèdita en aquest blog? Doncs per unes quantes raons:

Per ser una distopia, o utopia negativa; és a dir, una història ambientada al futur, amb certs dubtes sobre les qualitats ambientals, socials i morals del món; més en la línia fosca i seriosa de Blade Runner que en la de les batalles espacials d'Stargate.
Perquè tot i ser etiquetable com a ciència-ficció, no té l'aparença de futur llunyà ple llumetes i cotxes voladors, sinó que fa servir localitzacions i atrezzos contemporanis; en algun lloc he llegit el qualificatiu de realitat alternativa i m'ha semblat una definició apropiada.
En aquesta mateixa línia, per com barreja Dubai, Hong Kong i Shanghai i les fa servir per situar-nos en aquest futur decadent.
Per com va deixant pinzellades de les característiques d'aquest món alternatiu. No l'arriba a descriure de manera exhaustiva, i segurament algú ho criticarà, però jo crec que en dóna les dosis justes.
Per la banda sonora.
Per com fa servir el punt de vista com a recurs. Segons el moment, filma la història des d'una càmera espectadora normal, des d'una càmera de seguretat o fins i tot des dels ulls del protagonista.
Per com està narrada, ja que la narradora l'explica en segona persona del singular, parlant de tu a l'altre protagonista i també a l'espectador.
Per com parlen els personatges. En la versió traduïda, parlen en castellà amb préstecs continus de l'anglès, el francès, l'italià, l'àrab, el xinès i fins i tot el basc. Tinc entès que castellà i anglès es canvien els papers en la versió original.
Per com juguen amb els records: com els capturen, com els repassen i també com els esborren.
Per ser una profecia sobre els riscos d'incest genètic. Precisament, una notícia en parlava fa uns mesos.
I en resum, per tot el que es diu en les dues primeres ressenyes d'aquesta pàgina d'Imdb, que m'han servit d'inspiració, per què negar-ho.

Vinyes i un rally sota el sol

2011-11-05T18:44:00.000+01:00

Tenia gràcia la cosa, que m'hagués prestat dues vegades a passar fred veient passar cotxes als Rallies de Noruega i Suècia, i encara no m'hagués prestat mai a anar al Rally Catalunya.

Fa dues setmanes, sense excusa -ni ganes- de dir que no, vaig poder saldar, encara que fos només durant el dissabte, aquest deute històric.

SS9 - Punta de les Torres: Juho Hänninen vorejant les vinyes de la Terra Alta.

SS10 - El Priorat: vista de la Palma d'Ebre

SS10 - El Priorat: Khalid Al Qassimi negociant una essa a la sortida de la Palma d'Ebre.

Diferències? Unes quantes..! A Escandinàvia pagues per tot i hi ha control, passes fred i els russos et conviden a vodka "ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora" al veure't amb la bandera del Barça. Aquí, en canvi no pagues res i no hi ha gaire control; l'amenaça de fred i pluja s'acaba convertint en la necessitat de posar-te crema del sol al clatell; i si portes la bandera del Barça, igual tens un pique amb els que porten la samarreta de Sergio Ramos...

Semblances? Les batalletes, l'olor de benzina mal cremada i les ganes de tornar a muntar plan aviat. Qui s'apunta al Rally Monte Carlo??

El service park estava una mica -no gaire..- més concorregut que a Escandinàvia.; però tot i així, vam poder saludar personalment el Citroën DS3. D'acord, el C4 molava més, però no es queda curt..

Havíem quedat amb el Jari-Matti al service park; però deuria estar de mal humor i ens va donar l'esquena.

Al service també hi havia un racó per a les relíquies, potser millors encara que l'Audi 200; com a exemple, el Seat Toledo de raids del Salvador Servià de principis dels noranta...

Can Ruti i l'Östra Sjukhuset

2011-09-25T23:19:00.001+02:00

Si recordeu, fa uns quants mesos, vaig començar a estendre l'abast de les sortides ciclistes dominicals. Era l'hora d'explorar les rodalies de Barcelona i Badalona va ser la primera escollida. Per completar l'expedient badaloní, la setmana següent em vaig atrevir a afegir desnivell al tema i vaig optar per pujar fins a l'Hospital Germans Trias i Pujol, també conegut com Can Ruti i trobar-me amb unes vistes de Barcelona a les quals no estava gaire acostumat.

El tema és que mentre estava per allà, em vaig adonar de que aquell edifici, aquella pinta d'hospital, em sonava d'alguna cosa.. però no aconseguia trobar el què! Al cap d'un rato, vaig caure en que em recordava molt l'Östra Sjukhuset, l'Hospital de l'Est de Göteborg, que donava nom a l'estació final del Tramvia número 1, l'artèria de la mobilitat de Frölunda.

Però com vaig acabar trobant-me amb l'Östra Sjukhuset? Què va passar en una llunyana tarda de gener del 2010?

Doncs que tenia moltes ganes de visitar l'Östra Kyrkogården, el cementiri de l'Est, ja que com haureu vist té una pinta curiosa vist des de l'aire, de manera que vaig dedicar una tarda a fer-li una visita de cortesia (i realment mereix també un Tema per ell solet). En acabat, vaig pensar: "ja que has arribat fins aquí -no havia estat pràcticament mai tant a l'est de la ciutat-, per què no arribes fins a l'hospital, i així podràs explicar als néts que vas estar a les dues puntes del Tramvia 1?". I així em vaig aventurar fins a l'Östra Sjukhuset.

Per desgràcia, les fotos d'aquell dia van caure en una mena de llimbs tecnològic junt amb uns quants centenars de fotos més, fins que fa unes setmanes en vaig poder rescatar una gran majoria (sabíeu que en català, limbo es diu llimbs? Jo ho acabo de descobrir ara mateix). Així que, finalment, ja puc aportar el meu granet de sorra al fascinant món de l'arquitectura hospitalària:

Una extraña afición y un Audi 200

2011-09-03T21:45:00.000+02:00

Desde el Rally de Suecia del año pasado, he desarrollado una extraña afición por los coches de más de veinte años. Ahora mismo, soy capaz de dejar pasar un Golf RS32 sin demasiada atención y en cambio, quedarme parado en la acera contemplando un Golf GTI del año 85. (Bueno, he exagerado, también me quedaría parado mirando al RS32..).

Esta devoción freak tuvo un momento culminante durante el mes de marzo. El tema es que pasé a menudo por un mismo tramo de calle, y siempre, absolutamente siempre, estaba aparcado en el mismo sitio un precioso Audi 200. Empecé con una foto rollo voyeur (algo que se está convirtiendo en una peligrosa afición), no fuera que el propietario estuviera cerca y sospechara de mi:

Hasta que al cabo de unos días, me atreví a girar la cabeza, comprobar que nadie estaba cerca, y sacarle fotos como Dios manda. Bien se lo merece; de pequeño me encantaban los faros rojos de la parte posterior! Y es que los Audi 200 los recuerdo como una rara avis, frente a los mucho más frecuentes Audi 80, 90 y los 100 Gordos y los 100 Delgados, como les llamaba. Ah, por lo que parece, no soy el único admirador de los Audi 200..

Por razones de confidencialidad, he decidido dedicar dos minutos a abrir las fotos en el Paint i esconder las matriculas de forma delicada. Ay, si me viera mi profe de Photoshop..:S

Vespre al metro i un trompetista

2011-08-29T20:29:00.000+02:00

Molts vespres de juliol he passat pel vestíbul de la línia 2 de Sagrada Família a quarts d'onze; no li havia donat mai importància al fet que es tracta d'una caixa enorme, que deu fer uns 20x20x30 metres. El tema és que al replà intermedi, cada dia que hi he passat, hi havia un negre de grans dimensions tocant la trompeta.

La situació era bastant peliculera. I és que a aquestes hores entre setmana no hi ha gaire gent i als vestíbuls i andanes hi regna el silenci. A més, la gent que circula no fa pas cara de sortir de festa, sinó d'haver sortit tard de la feina. El trompetista, que deu ser un romàntic i molt hàbil a l'hora de captar l'estat d'ànim de l'audiència, dedicava el seu repertori a les melodies tristes i al blues. I finalment, que les dimensions del vestíbul, feien que la trompeta ressonés pertot arreu i que t'acompanyés des de que baixaves del metro fins a l'escala del carrer.

Rotllo la meva relació d'amor odi amb la senyora de la boina vermella que esperava el pa, vaig optar per fer-li una foto en plan voyeur/inspector privat; així que aquest és el meu homenatge al melancòlic trompetista i tant peliculera situació:

Can Castelló i un drama colombòfil

2011-08-24T20:48:00.000+02:00

Jo personalment tinc molt de carinyo als parcs de la zona alta de Barcelona. Les ombres, el fet que hi hagi més vegetació que ciment, el poc trànsit pels voltants i l'absència de turistes permeten relaxades estones de lectura durant les tardes d'estiu.

El tema és que fa uns dies, als Jardins de Can Castelló, tant relaxada estampa es va veure alterada pels crits i el neguit que sortia d'un dels balcons del mig de la foto d'aquí sota. Els crits d'una bestiola gaudint dels primers segons de llibertat em van fer deduir que un lloro indignat amb el sistema havia decidit indignar la seva mestressa, i fugir pel balcó. Cosa sèria, i és que la mestressa va estar a punt de caure pel balcó; o almenys això va dir la seva amiga/assistenta/companya de pis.

Al cap d'una estona va començar la batuda; la mestressa i l'amiga/assistenta/companya de pis van estar una bona estona voltant pel jardins cridant el nom de la bestiola, que deuria estar hormonalment revolucionada amb tanta cotorra resident habitual de les palmeres de la zona.

Sento dir-vos que no sé com va acabar el tema; si va decidir tornar a les comoditats d'un xamfrà de la zona alta, o va optar per passar la resta dels seus dies amb una seductora cotorra en una acollidora palmera.

Segur de Calafell i el Chiringuito Manolo

2011-08-19T21:32:00.000+02:00

Diumenge de juny, estiu incipient. Promesa de dinar de tapes i fritures a un lloc carismàtic de Segur de Calafell. I et planten davant d'una caseta blanca amb toldo blau. Chiringuito Manolo. Hi pot haver alguna cosa més autèntica? :)

Imants i jugadors

2011-08-15T21:54:00.001+02:00

Fa uns dies parlava del somni d'una nit d'estiu; avui parlaré d'un somni que tenia de petit. Sempre he vist anuncis del Subbuteo i del seu competidor, el Pro Action Football, però no recordava haver jugat mai a cap dels dos.

Sé que els milers de persones que són a la vegada fanàtics del Subbuteo i seguidors d'aquest blog m'acusaran de sacrilegi, però sempre vaig pensar que el Pro Action era més hàbil, sobretot per l'existència d'imants a la pilota i als jugadors.

Total, que sempre havia tingut ganes de provar el Pro Action per tal de poder comprovar la meva sospita sobre l'utilitat dels imants; fa unes setmanes, amb uns trepidants partits de Blaus contra Taronges, vaig poder saldar aquest deute històric. Com a proves, un contraatac i una ocasió manifesta de gol.

Oberon a la fresca i una nit d'estiu

2011-08-10T21:05:00.000+02:00

Tocarà reconèixer que allò de fer una entrada sobre el Walden a última hora del 31 de maig per intentar mantenir la mitjana d'almenys una entrada al mes durant més d'un any, no va ser gaire hàbil; a veure què passa amb aquest segon intent de recuperar Uns temes..

El tema és que tinc el desafortunat hàbit d'assabentar-me dels events xulos a última hora o bé quan ja han passat. Per sort, l'últim dia de juliol, gràcies a un article a La Vanguardia, vaig ser a temps de veure una cosa que m'havia perdut els dos estius anteriors: el Shakespeare a la fresca al Parc de l'Estació del Nord.

Resulta que portaven dues setmanes interpretant cada vespre el Somni d'una nit d'estiu de gratis... i jo sense saber-ho! I aquell diumenge, al cap de menys de dues hores, en feien l'última representació. Quina ilu poder veure per fi aquesta obra, i és que en una de les meves dues incursions teatrals, vaig fer d'Oberon quan em vaig emmerdar a fer teatre a Segon de Batxillerat..

Oberon i Titània en plena disputa.

No em pregunteu per les comparacions entre la superproducció escolar del 2003 i la gent de Parking Shakespeare; em limitaré a dir que amb uns vestits de jardiner i un carretó han aconseguit fer un muntatge fantàstic; i que veure entremig dels arbres una obra que majoritàriament passa en un bosc té molt d'encant; tothom atent pel proper juliol!

El Walden 7 i l'Habitat 67

2011-05-31T02:17:00.005+02:00

Sóc conscient de que no he escrit gaire en aquestes darreres setmanes; potser per falta de temes -tot i que fa una estona n'he fet llista i n'han sortit uns quants-, potser per falta de temps -excusa qüestionable en una situació de pseudo ni-ni com la meva en aquesta època-. Així que les meves disculpes a les gairebé quatre persones que de mitjana visiten cada dia aquest blog, segons el Google Analytics (un altre dia parlaré amb més detall de les suculentes informacions que pot arribar a donar l'amic Analytics).

Total, que el sentiment de deute amb aquesta mitjana de quatre persones, el repte de no trencar la tradició de publicar almenys una entrada al mes -ininterrompuda des de desembre de 2009- i algunes queixes personals m'han motivat a tornar a la bonica tradició d'escriure entrades a hores intempestives.

El tema és que l'estiu passat vaig tenir l'oportunitat d'acostar-me al Walden 7, un edifici que em tenia captivat des de petit. Com que aquell dia no portava la càmera al damunt, fa unes setmanes, en una sortida ciclista dominical vaig saldar el deute, encara que fos amb el mòbil.

Però de fet, l'origen del tema és que fa poc més d'un any vaig tenir un ressorgiment en la meva admiració pel Walden. Documentant-me sobre unes acusacions de plagi als pavellons de la Expo de Shanghai, vaig anar a parar a l'existència d'un edifici de Montréal que em té captivat des de llavors, l'Habitat 67.

Tot i que les fotos s'han perdut pel camí, aquest blog té una explicació molt xula sobre el projecte i sobre la incomprensió que encara provoca avui en dia. Em sembla recordar que Habitat 67 va servir d'inspiració a Bofill i companyia a l'hora de fer el Walden 7.

A falta de fotos, espero que el Google i la Wikipedia siguin capaços de satisfer la vostra curiositat; i és que almenys a mi, em sembla fascinant..

Sant Jordi and Mishima

2011-04-25T20:27:00.002+02:00

This was my first Sant Jordi day in Barcelona in the last three years. Maybe you remember that even being in Sweden, of course I celebrated such an important date. The first year with messy situations around Frölunda; the second, being gardener for six months, although I ended at the florist's again.

Anyway, the thing was that I was really looking forward to feel again the collapse of the city centre, with the books and roses shops on the stret; and I did not get disappointed. I even found a stand with books I thought did not exist any more.. charming!

But the day could be even better, and it actually was. Along the last week, a quite traditional tennis open was taking place in Barcelona. Surprisingly, the organisers decided this year to arrange a free music festival with indie local bands the same days of the open. Saturday, 23rd of April, Mishima was on stage, and with such a close performance, I left with even more rationale to keep considering them as one of the best bands of the moment.

Girona i un capvespre

2011-03-30T08:10:00.002+02:00

Fa unes quantes setmanes -més aviat mesos-, vaig tenir l'oportunitat de passar un capvespre a Girona. L'oportunitat i la sort; i és que la llum i les ombres dels carrers del Call em van semblar un espectacle. Potser per això també hi deixen candaus, damunt de l'Onyar.

La Lluna de Barcelona i la Lluna de Frölunda

2011-03-26T07:48:00.002+01:00

Fa uns dies, van dir per la tele que el vespre del 19 de març es podria gaudir de la millor Lluna dels darrers divuit anys. La màxima proximitat de la Lluna la Terra i el màxim de la Lluna plena es produïen amb tant sols una hora de decalatge; això feia que la Lluna fos excepcionalment gran i brillant.

I sembla ser que força gent va estar pendent de l'espectacle. Nosaltres no podíem ser menys; vam fer uns quants intents de foto, i això va ser lo millor que vam aconseguir..

Tanta febre lunar, em va fer pensar en un tema que tenia pendent d'explicar des de l'any passat. Resulta que a quarts d'una del 5 de març del 2010, a Frölunda, una espectacular Lluna vermella sortia per damunt dels blocs de Järnbrott. Estava pràcticament a punt d'anar a dormir, però em vaig veure obligat a passar-me quinze minuts fent-li fotos, intentant enganyar a la càmera per aconseguir alguna foto decent.Vull pensar que va valer la pena...

Agbar and a blue tower

2011-03-22T00:17:00.001+01:00

It was opened in 2005, after a period of controversial, because of its cost, its lights and its phallic shape. Now, I think it can be said that the Agbar Tower has become a Barcelona icon. Walking around it when it is dark and it has the lights turned on, is like attending to a grand event. As I already said about Sagrada Família, you may like it or not, but it is definitely shocking. Some days ago, I attended to the event, and here are the results.

In addition, I was lucky to catch the Moon when it was smuggling around the tower, thus causing a 2001-like cosmic alignment effect.

Clip i una illa sencera

2011-03-18T08:58:00.000+01:00

L'altre dia, parlava amb un amic de la universistat, i vam acordar -per si encara no us n'havieu adonat- que jo era un freak de les ciutats. Potser només un freak de les ciutats és capaç de dedicar el seu temps i una entrada de blog al l'illa de cases dels carrers Còrsega-Lepant-Indústria-Padilla, una altra de les perles de barri. Pel que tinc entès, és l'unica illa de tota l'Eixample formada per un sol bloc de pisos.

A l'interior d'illa s'hi pot accedir a través d'un passatge -sempre tancat amb unes reixes- anomenat CLIP, acrònim dels carrers del voltant. Brillant. Sí, realment el bloc té un aire totalitari-anys cinquanta, però jo el trobo estèticament fantàstic.

Damm and copper

2011-03-14T08:33:00.000+01:00

Damm is one of the most popular beer producers in Catalonia; and curiously, its old factory is one of the insignia of my neighbourhood, here in Barcelona. I was recently told that this old factory, La Bohemia, can be visited on Wednesdays afternoon, so we had to go there.

The visit is for free; you get a picture of the evolution of the brand, especially in terms of mrarketing, some nice views of the old copper stuff, and a beer for free..:)

And an extra info: from the start of the visits (at 17h00) until their coaches leave (around 18h15), the facilities and its surroundings are packed with retired people; just for you to know...

Badalona and the Gunnebo spirit

2011-03-10T08:43:00.000+01:00

I have very nice memories of my last cycling Saturdays in Göteborg, with special mention for the Gunnebo stage. The thing is that, lately, I am trying to recover that spirit, doing some Saturday-morning-cycling and exploring some of the Barcelona surroundings I had never explored before. Two weeks ago, it was time for Badalona and Sant Adrià del Besòs.

I had heard about the anisette factory -one of the most well known in the country- and about a pleasant seafront in Badalona, here are the results. Actually, when I was a kid, I was very used to this kind of promenades at seaside in many Catalan villages, and I saw almost no value in them. When you spend some time abroad, you notice that definitely not all the seaside villages look the same; and when you come back, you realise how nice these can look like down here..

But not only this; in parallel, I took advantage of the deserted facilities in the old power station in Sant Adrià for doing some revival of the Begotten promenades in Lindholmen. Summing up, thirty kilometres and forty pictures..

Palau Blaugrana and the dome

2011-03-06T08:11:00.055+01:00

It is a great thing that FC Barcelona members can attend for free to the nearly all handbol, futsal and roller hockey home matches, all of them played in the old fashioned but still familiar and charming Palau Blaugrana. With a little help from the schedules, along a couple of idle afternoons, you can even watch all three sports.

If you are lucky, and the futsal squad has just won the Spanish Cup, there might be a warm welcome, with flags and banners..

If the match is not that interesting, no worries; the funniest part might come during the half-time, when the corresponding kids match looks like a cloud of starlings.

And if not even the kids match satisfies you, just enjoy the privilege of watching such a lovely dome...

Nordkapp i la Jazz Cava

2011-03-01T18:57:00.001+01:00

Això de viure dos anys a fora havia fet que encara no hagués pogut escoltar en directe a Nordkapp, que no només són amiguetes, si no que a més a més, són bons i molen. Fa dos divendres, a la Jazz Cava de Vic, per fi en vaig tenir l'oportunitat i aquí en teniu el resultat; tot i que s'ha d'anar amb compte, que això del post-rock no és apte per a tots els públics... Prometen més moguda d'aquí a poc amb una nova maqueta, gravada per fi en plan sèrio... it's cosa buena!

Pd: Vic sempre ofereix sorpreses, com per exemple la celulitis dels chirimbolos dels anuncis...

Una plaça porxada i els col·leccionistes

2011-02-16T09:02:00.034+01:00

Fa uns quants anys, per pura casualitat, vaig descobrir la Plaça Masadas, una fantàstica plaça porxada com les d'abans, al bell mig del barri de la Sagrera. Fa un parell de setmanes, per pura casualitat, vaig descobrir que a la Plaça Masadas, cada primer diumenge de mes s'hi celebra un mercat de col·leccionistes -especialment de cotxes i trens- que sembla ser bastant cèlebre, una de les meques de la ciutat en aquest tema.

La sort va fer que, al cap de poc, fos el primer diumenge de febrer, així que era ben factible anar per fer-hi una visita; sobretot per a algú com jo, a qui li encanten aquestes aficions però que prefereix no ficar-s'hi per no caure en un pou sense fons d'espai, temps i diners.

Camí de la plaça, era fàcil veure homes amb bosses blanques i cares de satisfacció; tot i que podia haver-hi altres explicacions, la més versemblant és que s'havien firat de cotxes i trens al mercat. I era ben possible: un cop a la plaça, tot de paradetes i gent mirant i remirant, amb converses ben freaks sobre les suspensions dels Porsche d'Scalextric. Fantàstic!!

Long lines and the Sagrada Família

2011-02-10T08:45:00.000+01:00

I have lived in Barcelona more than twenty years, always in the same neighbourhood, called Sagrada Família, thanks to the amazing and still under construction temple designed by Gaudi. For many years, the works were so slow, that no one here believed that would be ever finished; but the increasing number of tourists along the last fifteen years has dramatically raised the funds available, speeding up the building works.

On November, there was a big mess -and controversial- with the visit of the Pope to Barcelona, specifically for converting the temple into a Basilica. This event raised the awareness of the many citizens about the status of the works. Because of expectation generated, it was agreed that the Basilica would be open for free all the four Saturday mornings during January.

Response? The neighbourhood was interestingly transformed each of these weekends; indeed, thousands and thousands of people formed zigzag -and often totally chaotic- lines all along the surrounding streets; waiting times reached around four hours at its peak. Trying to follow the lines and feel the busy environment became a nice way to spend the sunny Saturday mornings.

When the organisers, wisely but late, decided to open in the afternoons as well, an interesting niche of opportunity was open at luchtime (i.e. from 14h00 to 15h30). And it worked; no line required, and quite peaceful time indoors. If someone, fifteen years ago, would had told me that, someday, I would walk under Sagrada Família's ceiling, I definitely would not have trusted. Of course, you may like it or not, but you definitely get impressed.

Three kings and a huge parade

2011-02-05T08:48:00.021+01:00

Quite many times I tried, in Sweden, to introduce to my fellow foreigners our sweet tradition of the Epiphany Parade; they actually knew about the existence of the Three Kings, but nothing about parades. I had not attended to any of these for a long time, but I saw the value in it when describing it to people who never had heard about it. Since then, I have attended three times in a row..

Indeed, I was in Netherlands the days prior to the 5th of December, the arrival of Sinterklaas, a Spanish bishop loaded down with presents. I found in Maastricht a sort of town-merchandise shop. "If there is going to be some mess with the arrival of Sinterklaas, they will be aware", I thought, so I asked about a Sinterklaas parade; but I guess the lady in the shop is still shocked with my question. "No, no parades.. Sinterklaas is a thing to celebrate at home, with the family..".

So, when I attended again the Parade the evening of the 5th of January, I recalled her. Thousands of people on the streets, road closures all around the city centre, free hot chocolate, kids with impressed faces and hopeful glances.. maybe in Maastricht do not reckon what they are missing..!

El súper oriental y el ramen

2011-02-02T08:38:00.002+01:00

El tema es que hace unos meses me hablaron acerca de la existencia de un súper chino bien cerquita de casa; emocionado delante de semejante descubrimiento, no puede evitar pasar, en mi primera visita a la tienda, más de una hora mirando cosas raras. Aunque el objetivo era proveerme de lo necesario para preparar maki, acabé comprando también fideos de arroz y algas secas. "Podrías cocinar un ramen con esto", alguien me contó. I ahí quedó el reto; y es que apenas sabía yo lo que era un ramen...:s

Ya que no encontraba el modo de ver una peli japo que parece provechosa para aquellos interesados en cocinar ramen, uno de los objetivos a cumplir durante mi visita a París de noviembre era hacer una parada en los sitios glamurosos de ramen de l'Avenue de l'Opéra e indagar sobre el asunto.

Sin embargo, después de una peligrosa y estresante andadura en Vélib, el director de carrera, aceptó cambiar la ostentación de Opéra por la funcionalidad del Boulevard de Port-Royale; la experiencia fue positiva y el director de carrera dio permiso para el salto a la cocina.

Y por fin, hace unas semanas se cerró el círculo, con una comida dominical alrededor de un dudoso ramen. Pollo, panceta, fideos de arroz, algas, salsa de soja y caldo de pollo. No se puede decir que tuviera precisamente apariencia de sopa, si no más bien de potaje, pero no hubo demasiadas quejas sobre el sabor..

Gin and tonics and the previous tasting

2011-01-30T09:18:00.001+01:00

But last week's cava tasting was not the first tasting I attended to this season. 2010 was almost concluded by a much more eccentric tasting, because it was not about wine, beer or oil, but gin and tonics.

I like gin and tonic since I tried it for -maybe- first time four years ago; and since then, it has become my default drink. Although I could guess that gin and tonics were much more than Beefeater with Schweppes, maybe I never expected it to be as sybarite and elitist as it actually may get.

And here it comes the risky part; one can taste four wines with just four sips, but four gins and four tonic waters may result in... sixteen sips of sixteen different gin and tonics.. And not even stop here; each gin matches better or worst with the essential oils in the lemon or lime peel, cucumber peel, pepper, cloves.. In front of this vast variety of combinations, you get overwhelmed. And probably drunk as well.

Back here and some cava

2011-01-27T21:23:00.013+01:00

It is so curious.. it's been more than a month since I was back from the Dubai trip, and I have not managed to upload here a single word. I would like to think that it is not because I have done no interesting things these days, but instead that I do not feel myself forced to write... and even lazier when the logical choice is to write in English or Swedish..!

Some days ago, Barcelona was under the coldest days in the whole winter, at the chilling temperatures of 7ºC at noon; the only time I checked Göteborg's temperature was -4ºC. People down here should be aware of how lucky we are...! And I think they are; it is great, to be allowed to enjoy a glass of cava outdoors in the middle of the winter..

For those who do not know what is this cava thing about, just a few words: is every bit as good as champagne, but much more affordable...

Ok, I agree, an excellent Agustí Torelló 2006 Brut Nature bottle might not have the same glamour as a Louis Roederer Cristal; but just attend to a well worth cava tasting session as we did last week, and maybe you change your mind..

Dubai i les excentricitats

2010-12-15T19:19:00.017+01:00

Amb aquesta entrada acabo -almenys de moment- les cròniques sobre Dubai. Com que possiblement quedi aquí dalt durant uns quants dies, hi posaré totes les excentricitats que tothom s'imagina quan sent parlar de Dubai...

Com la vista dels gratacels de vidre quan travesses el Financial District per la Sheikh Zayed Road:

L'illa Palmera (Palm Jumeirah) és exageradement gran. La pujada pel tronc central és llarguíssima, i les hotels i apartaments s'amunteguen, a banda i banda...:

...i al fons, on l'Atlantis presideix la corona que envolta la Palmera:

Des de la corona de la Palmera es té una bona vista del Burj Al Arab, l'hotel vela -a la seva esquerra, entre la calitxa, s'intueix el Burj Khalifa-:

El Mall of the Emirates allotja algo tant mediàtic com Ski Dubai, la pista d'esquí indoor més gran del món:

El Dubai Mall, a la vora del Burj Khalifa, és el centre comercial més gran del món: una pista de gel, un aquari, i salts d'aigua:

Dubai Marina i les pel·lícules

2010-12-14T19:03:00.028+01:00

Dimarts a la matinada, hora de Dubai, vam agafar l'avió que ens portava a de nou a Heathrow, per arribar a Barcelona al migdia, hora de Barcelona.

Però encara em queden uns quants temes de Dubai per explicar. El primer, és sobre Dubai Marina, el barri on ens allotjàvem. No és pas un barri de luxe exagerat, si no el barri on viuen molts dels occidentals que treballen a Dubai. El nostre edifici, de cinc anys d'antiguitat i de 54 pisos d'alçada, era dels més antics del barri! Per fer-nos una idea, al costat s'està construïnt una torre de 101 pisos. Banyar-se a la piscina exterior un mes de desembre -no només sense climatitzar, sino sense refrigerar..- veient aquest panorama és extremadament pel·liculero.

Els Souqs i el "centre"

2010-12-13T18:39:00.036+01:00

Dilluns, per fi, ens vam atrevir a agafar un taxi en solitari, i anar a veure les parts antigues de Dubai, Bur Dubai i Deira, les dues ribes del Dubai Creek; el centre de dubai, si és que es pot dir que Dubai tingui un centre.

Per deu cèntims d'euro, amb els abras pots creuar el creek.

En total, poc més de dues hores, incloent la visita al Dubai Museum, on t'expliquen com han anat fent les coses al llarg de la història.. i t'arriben a convèncer! Ara, no entren a discutir si tot això serà sostenible a llarg termini...

Pati interior del Fort Al Fahidi, on es troba el Dubai Museum.

Aquesta màscara metàl·lica és la indumentària tradicional de les dones de la zona.

Lo més pintoresc del centre, més encara per gent com jo que debutava fora d'Europa, són els Souqs, els basars del tèxtil, de l'or i de les espècies. Però l'encant es perd quan tots i cada un dels venedors et persegueix per a que els compris una pashmina; mostrar el més mínim interès implica començar amb el joc del regateig, així que potser més val passar de llarg...

El desert i un temerari

2010-12-12T17:56:00.017+01:00

Anar al desert és una de les activitats obligatòries a Dubai; de fet, hi ha una extensa oferta de paquets de sortides al desert. Nosaltres ens vam decantar per un en especial ja que ens havien deixat uns 2x1, tot i que no crec que hi hagi gaire diferència respecte a la competència.

Tots ells inclouen el transport des de i fins a casa. En el nostre cas, el xòfer era un hindú temerari. Extremadament temerari: conduir sense mans durant més de trenta segons, escriure sms, rodar a 140 km/h amorrat al cotxe del davant, creuar la mitjana de l'autopista i circular contra direcció durant uns metres per acabar parant al voral contrari.. i tot això sense cinturó! Bueno, temerari des del nostre punt de vista, però potser no tant posat en el context de Dubai, on segons la Lonely Planet, 25 persones moren cada mes a la Sheikh Zayed Road...

Vist el panorama de la circulació normal, potser vam agrair els sotracs del passeig per les dunes per a que els turistes ens fem una idea de què és una etapa del Dakar.

Acabat el passeig, àpat àrab asseguts als coixins i espectacles de dansa.

Tot plegat, una turistada? Sens dubte, però ara ja ens podem imaginar què volen dir quan parlen de la finura de la sorra del desert, o de les postes de sol damunt la sorra...

Abu Dhabi i una mesquita enorme

2010-12-11T16:04:00.053+01:00

Als rallies, els Ford tenien una pinta curiosa, amb les propagandes d'Abu Dhabi. Dissabte vam poder comprovar de què anava, el tema aquest d'Abu Dhabi.

La principal autopista del país, la Sheikh Zayed Road comunica els emirats de Dubai i Abu Dhabi, sempre sota l'atenta mirada de l'afable Sheikh Zayed bin Sultan al Nahyan.

Pel que sembla, a Abu Dhabi tothom visita les mateixes coses. Donada la falta d'informació que teníem, i lo difícil que resulta circular sense mapa per un emirat així, lo millor va acabar sent aparcar el cotxe en un centre comercial i visitar els tòpics a base de taxis.

D'una banda, l'Emirates Palace, un luxós hotel amb un modest arbre de Nadal.

De l'altra, la Mesquita, la més gran dels Emirats. Pel que sembla "Ser lo més gran dels Emirats, vol dir ser lo més gran del món". Si bé això no és sempre estrictament cert, ens permet fer una idea de com les gasten els emirs. La visita a la mesquita en qüestió -era gratuïta..!- va ser més curta del normal, i és que ens van fer fora per la pregària de la tarda. Tot i això, veure-la amb les llums de tarda i capvespre no té preu...

Dubai i el Burj Khalifa

2010-12-10T17:50:00.001+01:00

Un cop a Dubai, teníem el temps just per deixar la maleta a casa i anar de pet al Burj Khalifa, l'edifici més alt del món. Sembla que l'alçada està clara, 828 metres, però les fonts no es posen d'acord en el número de pisos.

El tema és que l'entrada comprada per internet és força més barata que comprada al moment (80€!!), així que ens convenia no perdre el torn. El mirador, però, no està a dalt de tot ni molt menys, sino només al pis 124, a 452 metres d'alçada; en realitat, estàs poc per damunt de la meitat de l'edifici, i això et deixa amb la contradictòria impressió d'estar per damunt de tota la resta i sentir que t'has quedat curt igualment...

Des del mirador vam tenir una primera impressió del que era Dubai: una autopista acompanyada -en certs trams- de gratacels. I fora d'això? Tot marró, ja siguin barris dispersos o el desert directament.

El Financial District i l'ombra del Khalifa.

Al fons es pot intuir The World, una altra de les excentricitats de Dubai.

És tant alta.. tant impepinablement alta.. per mi era, sens dubte, la referència, la primera cosa que buscava allà on estigués, i la que em feia més ilu de veure. Tot i això, les distàncies són tant exageradament grans, i les calitxes tant emprenyadores, que no sempre era possible. Però quan es deixa veure, el Burj Khalifa ridiculitza qualsevol cosa que se li acosti.

Prop del Khalifa, s'hi troben les fonts, que funcionen cada mitja hora, durant els vespres, amb un espectacle sorprenentment elegant, tractant-se de Dubai..!

Vols llargs i avions grossos

2010-12-09T15:26:00.074+01:00

Hi ha gent que està bastant acostumada a sortir d'Europa i passar-se hores i hores dins d'un avió. Encara no ho havia fet mai jo, tot això. Jo estic acostumat a volar amb companyies on assistents de vol incompetents et torturen oferint rasca-rasca suposadament milionaris, calendaris suposadament suggerents i cigarrets sense fum que suposadament fan passar el mono de nicotina als fumadors. Així que tot plegat era cosa buena.

En tot cas, dijous passat, l'espectacle va començar durant les tres hores d'escala a Heathrow, on els canvis de terminal impliquen quaranta minuts i a les portes d'embarcament, els jumbos estan aparcats un al costat de l'altre.

La nova terminal 5 de Heathrow té unes quantes perles de les estructures metàl·liques.

El nostre segon avió no era un jumbo, sino que ens vam haver de conformar amb un 767. Però en tot cas, això de que et donin jalà i beure als avions -encara que sigui a hores intempestives- et segueix semblant la cosa més extraordinària del món. Imagino que els habituals d'aquest tipus de vols ja no li veuen el vessant romàntic a l'asunto i van força més al gra, com el paio del meu costat, que a la pimera ronda ja es va demanar dues ampolletes d'Smirnoff amb Sprite.

Entre embarcar, la primera ronda, el sopar, la segona ronda, la pel·li del Bond (tot un dilema, això de triar d'entre l'extensíssim catàleg de distraccions de British) i l'esmorzar, l'endemà el divendres, dotze hores reals després (i quinze hores, segons el rellotge), vam arribar a lloc havent dormit menys de dues hores.

Els controladors i l'ala esquerra

2010-12-05T15:35:00.031+01:00

Diumenge, després d'un mes d'anar veient temes pels puestos, era el moment de tornar cap a casa. Durant la setmana, no vaig tenir gaire clar si es podria volar, ja que havia sentit que hi havia lio a molts llocs degut al mal temps.

Quan el tema del mal temps semblava superat, divendres al vespre, al arribar d'Amsterdam, em van parlar de la vaga de controladors. Diumenge al matí, gràcies a flight stats, vaig comprovar que els avions volaven, i que a Maastricht hi hauria avió; amb aquestes dues condicions, semblava impepinable que hi hauria vol.

Així que vaig pujar a l'avió; tothom estava a punt, però allò no es movia. Al cap de més de deu minuts, va parlar el capità per dir-nos que anava a revisar l'ala esquerra, ja que no tenien clar si hi havia una esquerda o una placa de gel. Cinc minuts després, va tornar dient que estaven bastant segurs de que no hi havia cap problema i que volaríem segons lo programat. Al final, el programa es va complir.

I no hi ha gran cosa més a explicar; un mes després, tornava cap a casa.

Aachen i un cementiri americà

2010-12-04T14:01:00.001+01:00

Dijous al matí vaig passar per l'oficina de turisme de Maastricht, i hi vaig trobar un llibre que parlava de la construcció d'un cementiri americà a la vora de Maastricht. Em vaig veure obligat a parlar amb la dependenta, assenyalar la portada del llibre i dir-li que jo hi volia anar i que m'havia d'explicar com m'ho havia de fer. Resulta que Margraten està a deu quilòmetres de distància, en direcció a Aachen; el plan pel dissabte va quedar clar de seguida.

El cementiri conté els elements habituals dels cementiris americans de la Segona Guerra Mundial; una gran extensió de creus blanques perfectament alineades, murs amb els noms dels soldats no localitzats, monuments amb frases solemnes i plafons explicatius de les tàctiques de les batalles en qüestió.

Després d'una estona de fred i vent siberià, una estona d'autobús i fins a Aachen. Un bon lloc on seguir passant fred i acomiadadar-me d'Alemanya i dels mercats de Nadal amb un glühwein i un bratwurst de mig metre.

Amsterdam i un repte

2010-12-03T12:15:00.103+01:00

Després d'anar descobrint Maastricht de mica en mica durant tres dies, dijous l'expedient ja havia estat cobert. Un dels temes que em quedaven pendents era anar fins a Amsterdam.

Però la perspectiva no era gaire alentadora. Cinc hores de tren en total, 45€ per anar i tornar el mateix dia, passar el dia sol passejant a -7ºC, sense mapa ni cap idea clara de què era el que s'havia de veure. M'ho vaig prendre com un repte, i com que només em quedaven dos dies de viatge, havia de darlo todo.

Si el repte es va superar? No ho sé; no vull pensar en tot lo que em vaig deixar de veure; prefereixo pensar en això:

Tot i que el Cruyff és massa laportista pel meu gust, no deixa de ser una bona benvinguda.

Sinterklaas també em va donar la benvinguda. Va ser interessant veure'l a Holanda, i és que també me n'havien parlat a Alemanya.

El Dam.

El Begijnhof, tranquil com el de Bruges.

Canal al barri de Jordaan, zona amb botigues xules i molt més interessant que el centre més centre, més ple de turistes i horterades.

Moment de recolliment en un canal del sud.

Pel final, per quan ja fos de nit, vaig deixar el barri vermell; que de barris vermells ja n'havia vist a Karlsruhe..

I després de gairebé vuit hores de passeig, va ser el moment de dir prou i agafar el tren per tornar cap a casa.

Maastricht i les esglésies

2010-12-02T21:23:00.026+01:00

El tema és que a Maastricht són molt guais.

Per si no en tinguessin prou amb els murals surrealistes, els locals de disseny modernets, o amb la seva bandera -que fan servir gairebé com un logotip-, també tenen una gran habilitat a reformar esglésies.

Em vaig pensar que l'excepció era convertir una església en una llibreria.

Però vaig comprovar que han estat també capaços de fer-ne un hotel, d'una església..

Ara, la palma se l'emporten a Amsterdam, on divendres vaig comprovar que tenen una església al bell mig del barri vermell...

Los coffee shops y el monopoly

2010-12-01T00:53:00.084+01:00

Una de las visitas obligadas en Holanda era algún coffee shops, incluso para mi que no tengo ningún interés en esos temas. No sólo los hay en Amsterdam, sino en toda Holanda, y parece ser que el consumo fuera de los coffees está altamente perseguido. Yo me los pintaba peculiares -ya sea por elegantes o por perroflautinos-, pero también los hay más cutres que un bar de chinos.

Éste sí que era peculiar.

Muchos coffees se identifican facilmente pasando por la calle, no tanto por la vista como por el olfato. Algunos de sus usuarios -sobretodo en Amsterdam- también se identifican facilmente por la calle; se ven jóvenes, y tienen caras de no saber qué está pasando.

En Amsterdam, el viernes, la cantidad de turistas hispanohablantes era exagerada, y es que era el día anterior al inicio del puente -con lo cual aún pudieron volar..-. Después de comer, entré a curiosear a una tienda de semillas de setas alucinógenas; me atreviría a decir que el 98% de los ocupantes del local hablaban castellano.

En mi caso, nos limitamos a un par de visitas. Al entrar, es obligatorio identificarte para demostrar que eres mayor de 18 años; en el interior no sirven alcohol y un tipo se esconde detrás de un mostrador con los precios de los gramos de distintas hierbas, sin más.

Dichas visitas estuvieron dirigidas por sendas partidas de Monopoly (de apenas dos horas cada una). Fue curioso jugar en Holanda a un Monopoly bilingüe -francés y flamenco- en el que calles eran belgas...

El resultado de una brillante gestión en la primera partida de Monopoly; la segunda no fue tan brillante..

Maastricht i el taronja

2010-11-30T21:01:00.024+01:00

Fa un temps em vaig muntar una teoria, segons la qual Holanda era taronja. Tot allò que veia i tenia a veure amb Holanda era de color taronja (les samarretes, les perruques...), excepte la mantega. Finalment, podia comprovar la validesa de la teoria, i sembla que la mantega ha guanyat la partida (al loro, que sembla que hi ha gent molt ficada, en el tema de les mantegues..!). Almenys al hivern, Holanda és un lloc entre gris i blanc.. ara, té el seu encant.

Això era el diumenge a la tarda, quan encara tocava el sol..

Una banda de la muralla..

...i l'altra...

...on també hi ha un monument a d'Artagnan, que va morir a Maastricht.

Al Vrejthof, la fira de Nadal encara va trigar dies a obrir; força més tard del que m'esperava. (Anava a dir que el Vreijthof és com la plaça major, però he descobert que té una traducció força més curiosa...).

Un altre dia de descans i un partit de futbol

2010-11-29T20:43:00.000+01:00

Si a París ja em vaig sentir una mica idiota prenent-me un dia de descans, només sortint de casa per anar al súper, encara m'hi vaig sentir més a Maastricht. I és que aquesta vegada, tot el que havia vist de la ciutat era un passeig d'un parell d'hores la tarda anterior. Però, de nou, feia falta un descans, sense el qual aquest blog no hagués avançat com va avançar (ara que m'hi fixo, això sembla el Tour i els dos dies de descans..). A més, a fora nevava amb ganes i la tornada de l'Aldi carregat amb la caixa de les compres va ser tota una epopeia.

I al vespre, vam anar a veure un partit de futbol..

Liège i una propina

2010-11-28T17:20:00.001+01:00

Gràcies a la impuntualitat dels ferrocarils francesos, vaig poder visitar un lloc que no estava previst en el llibre de ruta. El Thalys va arribar uns minuts tard a Liège, així que vaig esperar durant un hora el tren que em portava a Maastricht.

Una hora tampoc dóna per gran cosa. Lo just per fer les risses amb el nom de l'estació...

...gaudir d'un gauffre amb totes les de la llei...

...fer unes quantes fotos a una altra fotocòpia del Calatrava...

...i maleïr la combinació de dies assolellats i brosses a l'objectiu de la càmera.

París i el Nadal

2010-11-27T15:04:00.023+01:00

Què passa quan viatges al novembre? Que pot ser, allà on vagis, ja sigui Nadal. A Londres comencen abans que ningú; a Viena també van per feina. París no podia ser menys. I quan torni, enganxaré el Nadal de Barcelona que, gràcies als Reis, acaba més tard que a la resta d'Europa.

Hi ha molta gent que diu que no els agrada el Nadal. Potser si proven de viure un Nadal de dos mesos -com el meu d'aquest any- els hi acabi agradant; si ni Londres ni Viena encara no els ha convençut, París potser ho pot aconseguir.. o no.

Le Bon Marché.

Champs-Elysées.

Place de la Concorde.

Place Vendôme.

Montparnasse i la neu

2010-11-26T14:50:00.022+01:00

Divendres, de nou armat amb la rèflex, va ser el torn de la riba esquerra. Passar per les Arènes de Lutèce, dinar a Mouffetard, i anar fins al cementiri de Montparnasse.

Hi feia un fred i un vent que pelava. Treure la tapa de l'objectiu de la càmera era un autèntic patiment. Tot i això, algo es va fer, com per exemple rendir tribut a Gainsbourg.

Al sortir del cementiri, vaig passar per un dels nombrosos i agraïts lavabos públics de París. I al sortir-ne..tot i que no s'aprecïi gaire, estava nevant...al loro!

Buttes Chaumont i République

2010-11-25T14:36:00.026+01:00

Dimecres vaig anar cap al nord-est, al districte XIX. M'havien parlat moltes vegades del Parc des Buttes Chaumont, però encara no ens coneixíem personalment; així que vaig anar a mostrar-li els meus respectes. A més, em van deixar una càmera rèflex, així que vaig poder tornar a jugar amb les fotos com feia temps que no feia, i oblidar-me de l'objectiu brut de la meva Casio..

De baixada, vaig anar a buscar el Parc de Belleville..

I fins anar a parar a République, on hi va haver uns minutets de bona llum..

La caminada em va portar fins a Champs-Elysées, però d'això ja en parlaré un altre dia.

Lafayette i el Nadal

2010-11-24T14:18:00.018+01:00

A les galeries Lafayette, com no podia ser d'altra manera, s'ho prenen seriosament, això del Nadal. És per això que omplen la façana del Boulevard Haussmann de llumetes.

Tot i el fred i el vent, encara obren la terrassa del terrat, on les vistes són especialment interessants.

La terrassa en qüestió tanca oficialment a les sis de la tarda; per sort, el segurata va trigar uns segons -no gaire..- a fer-nos fora, així que vaig poder gaudir -breument- de la Torre Eiffel centellejant a les hores en punt..

París i un dia de descans

2010-11-23T14:26:00.002+01:00

Així que dilluns al vespre vaig arribar a París; de fet, l'avió arribava a Beauvais, que és com dir al mig del no res. Però pel cas, això no és rellevant. A l'autobús de l'aeroport vaig conèixer un madrilenyo, merengón però espantat de cara al clàssic de la setmana següent. Interessant...

Ara feia temps que no passava per La Capital, però igualment encara en recordava les coses principals. Així que, després de cinc dies a l'alberg, em vaig permetre el luxe d'un dia de descans. Fer una volta pel barri, anar al Monoprix, fer temes pendents a l'ordinador, cuinar el sopar.. i descobrir Arròs Covat. Mare meva, quin tros de serie!

Pel cas, que d'avui no hi ha fotos. L'endemà ja seria un altre dia.

Bratislava i la grisor

2010-11-22T13:27:00.044+01:00

Dilluns al vespre agafava l'avió des de Bratislava, així que em semblava prou hàbil aprofitar el desplaçament i passar el dia per la ciutat. Amb autobús, són sis euros i poc més d'una hora de camí.

El Michalská.

La frontera en sí, que fa unes dèdades era un teló d'acer, ara ja no té gaire truco; lo que té truco és la carretera. I és que només creuar la frontera, els bonys i els sotracs de la carretera et donen la benvinguda a Eslovàquia.

Em van semblar particularment interessants els mercats de Nadal; i és que només n'hi ha dos, però em van semblar més autèntics que a Viena. La majoria de casetes eren diferents, i no pas fetes en sèrie com a Viena; estaven decorades amb encerts variats, i la varietat de jalàs era bastant interessant, tot i que no rascava bola amb els noms eslovacs. En tot cas, les planxes i les brases treballaven a fons.

Ben a prop del centre hi ha el castell -que precisament apareix als euros eslovacs-. I des d'allà hi ha una gran vista, no tant cap a la part vella, sino cap a la riba sud del Danubi, que és on s'acumulen tots els blocs comunistes. I veure'ls amuntegats en un gris i plujós dia de novembre, té tela.

Sabeu què hi ha davant de la peculiar església blava?

Doncs un elegant i distingit edifici d'oficines.

I sis hores després d'haver arribat, era l'hora de marxar. A l'oficina de turisme no tenien gaire clar com s'havia de fer per arribar a l'aeroport, així que lo més segur era arribar a l'estació central i agafar el 61. Jutgeu vosaltres mateixos..

El Palau Presidencial, que em venia de pas, camí de l'estació.

I aquest és l'ambient a l'estació a les quatre de la tarda.

El 61.

Viena i l'Alta Tensió

2010-11-21T11:39:00.004+01:00

Com alguns de vosaltres sabreu, Alta tensió, una brillant pel·lícula del James Bond de l'any 1987 és un dels referents de la meva infantesa. Per això, estar a alguns dels escenaris de la pel·lícula, com el Prater, era poc menys que un honor..

Smiert spionem, "Mort als espies" a la vora del Prater (em sembla que només els que siguin molt freaks d'aquesta pel·lícula entendran la broma...).

Però el tema no es quedava al Prater.. gràcies a Imdb, vaig descobrir que les escenes inicials de la pel·lícula, que en teoria són a Bratislava, estaven en realitat filmades a la Volksoper de Viena, la segona de les òperes de la ciutat. Vist l'assequible preu de les entrades -dos euros per les localitats de peu i comprables per anticipat (evitant així la gimcana de la Staatsoper)-, no vaig poder evitar la temptació d'anar-hi el diumenge, i veure així una segona òpera en dos dies.. (Comença aquí un parèntesi altament freak, només comprensible per a fanàtics d'Alta Tensió, esteu advertits..).

Aquesta és la botiga que fan servir com a pis franc el Bond i el Saunders..

Pel que sembla, a la botiga -de dolços- també recorden que fa 23 anys s'hi va filmar un peliculón..

La Volksoper vista des de la porta de la botiga. Fixeu-vos en les tres finestres el tercer pis...

Aquesta és la vista de la botiga i el carrer des de la finestra del mig, on se situa la tiradora, la Kara Milovy.

Les tres finestres donen en realitat al bar del tercer pis.

Fi del parèntesi freak. I llavors.. què tal l'òpera? Doncs francament, després de l'experiència del divendres, es va quedar una mica curta. Ni l'ambient, ni l'edifici, ni l'òpera van ser el mateix. En tot cas, gràcies a que l'aforament no estava ple, vaig poder seure i tot (i tot plegat per 3,10€!!). De qualsevol manera, una gran manera d'acomiadar-me de Viena...

Viena i els mercats de Nadal

2010-11-20T12:55:00.022+01:00

Me n'havien parlat, del Mercat de Nadal de Viena; aquesta vegada, per fi els vaig poder veure en persona. I és que no només n'hi ha un, sino potser una desena.. De mercats de Nadal ja n'havia vist a Göteborg -tot i que pel que sembla, no n'havia parlat aquí al blog..-, però em va donar la impressió que a centre-europa són diferents.

Aquest va ser el primer que vaig veure, a Maria-Theresien Platz.

Acostumen a ser grans, tenen paradetes de tot i els visitants es posen les botes de menjar i beure. Realment, crec que s'hi ha d'anar amb compte; ja que si no, comences a comprar, i com que les consumicions no són precisament barates, l'efectiu desapareix de les butxaques..

Davant de l'Ajuntament, m'aterviria a dir que hi ha el mercat més gran i famós.

De parades de salsitxes, a grapats; també hi acostumen a servir lángos i el punsch.

A Freyung, un mercat una mica més modest, però ple d'artesania.

A Karlsplatz, la gent la liava bastant amb la palla que tenien per allà..

I per acabar, l'elegant mercat de Nadal davant del palau de Schönbrunn.

El refinamiento y un debut en la Ópera

2010-11-19T11:25:00.006+01:00

El tema es que el mismo día de mi llegada a Viena, mientras cenaba, conocí a un malayo que me contó que acababa de venir de la ópera. Se ve que en la Staatsoper dispone de localidades de pie, que ponen a la venta 1h20' antes de la función del día, a precios extremadamente módicos -entre tres y cuatro euros..-.

El día siguiente, durante el desayuno, una pareja de americanos comentaron delante de mi, el mismo tema de las entradas de pie en la ópera. Al salir del albergue, fui a documentarme, y descubrí que el viernes la ópera en cuestión era Rigoletto, y decidí darlo todo para ir a verla.

Digo darlo todo porque el tema implica estar haciendo cola antes de las 17h30, comprar la entrada a las 17h45 o así, correr escaleras arriba para conseguir un buen sitio a las 18h00, esperar a las 19h00 a que empiece la función, aguantar hasta las 22h00 que acaba la representación, llegar al albergue para cenar cerca de las 23h00.. y la mayoría de estos ratos, de pie..

La mujer de delante de mi en la cola -que por quinta vez asistía a una representación de Rigoletto-, me recomendó altamente las localidades de la gallerie, en el quinto piso. En la foto se ven las barandillas, que es donde estábamos los valientes...

Al fondo de la platea hay otro sector de localidades de pie; unos cuarenta minutos antes de la representación, son las únicas localidades que están ocupadas..

A pesar de todo ese sufrimiento, sin duda, mereció la pena. Una vez tienes tu sitio marcado en la barandilla de la grada, tienes permiso para pasearte por todos los pasillos de la ópera, bajar a la platea, acercarte al foso, contemplar la refinada escalera principal..

Todas las localidades de la sala tienen una pantallita delante, en la que puedes seguir el texto de la ópera, en alemán o inglés, lo que fue una gran ayuda para entender de qué iba el asunto..

Lo que no me atreví a fotografiar es el refinamiento y el glamour de los asistentes corrientes, sus vestidos, sus pintas y los encuentros sociales durante los intermedios... en qualquier caso, todo un debut en la Ópera!

Viena i la nit

2010-11-18T11:20:00.018+01:00

Potser -segurament- per què aquesta època de l'any, la nit cau sobre Viena a quarts de cinc de la tarda, tinc la impressió de que he vist Viena més de nit que no pas de dia. Ara, també crec -o vull pensar- que de nit, la ciutat guanya; bastant; potser fins i tot molt.

De fet, el dia abans, després d'haver passat pel súper, vaig decidir anar a estirar les cames pel centre després de les vuit hores de tren, i vaig quedar encantat. Amagat darrera de cada cantonada hi havia un palau o un monument, la majoria il·luminats amb gran elegància. I si no, els carrerons amb una tímida il·luminació, semblaven sortits d'Amadeus.

La façana del Hofburg a Michalerplatz.

L'entrada a la Universitat.

Una cantonada qualsevol.

La casa de Mozart; resulta que ja és la segona casa de Mozart que trobo!

El Parlament austríac.

I només faltaven les llums de Nadal per acabar de convertir Viena de nit en un lloc de postal.

El Graben és un dels passejos més elegants del centre; la il·luminació nadalenca està a l'alçada.

Un carrer aleatori..

Vuit hores al tren i creuar Centre Europa

2010-11-17T10:09:00.016+01:00

Al final m'he decidit a posar-hi text.. així que dimecres passat al matí vaig agafar un tren a Karlsruhe,

tot i que no era cap meravella..

A migdia va arribar a Nürnberg. Hi tenia quaranta minuts d'escala, així que em vaig atrevir a fer una volta. Aquesta sensació de tenir mitja hora per visitar un lloc que no coneixes de res ni en tens cap informació, i saber que si pel que sigui perds el tren i et quedes abandonat allà al mig, té bastanta tela. També té tela l'estació..

I amb vint minuts de retard (des de quan els trens a Alemanya van amb retard??) va arribar el segon tren dia, el que m'havia de portar a Viena. Per sort, aquest tenia més pinta de TGV que de Delta (anava tant ple que em va fer vergonya fer-li fotos..).

Així que passades les sis de la tarda, gairebé deu hores després d'haver sortit de casa, vaig arribar a l'alberg de Viena, i el temps justet per anar a súper a comprar provisions.

En aquells cinc dies d'alberg em vaig adonar de la quantitat de gent que hi ha viatjant pel món; no us ho podeu arribar a imaginar! La gran majora d'ells australians -tot i que també hi havia americans, canadencs i orientals- que es passen mesos de viatge per Europa, sense cap mena de plan i que van decidint sobre la marxa quina serà la propera ciutat. Al costat de les seves històries, el meu viatge d'un mes totalment muntat d'antemà semblava una joguina. Si hi sumem això de no entendre res quan quatre natius angloparlants es posen a xerrar... en definitiva, aquests dies a Viena han estat una cura d'humilitat.. (i benvinguda!).. quant ens queda per fer, encara!

Ara, també s'ha de dir que em van confessar que quatre mesos de viatge potser és massa temps. A la vegada, dubto de si realment aprenen alguna cosa als llocs que visiten. La majoria d'ells només coneixen gent que -com ells- estan tres dies a la ciutat i que també són de les terres d'ultramar. I molts d'ells, encara estaven a l'alberg quan jo en marxava, i ja hi eren quan hi tornava..

El President i el Barri Vermell

2010-11-16T02:37:00.037+01:00

Resulta que a Karlsruhe hi ha dos dels tribunals més importants d'Alemanya -un d'ells, el Constitucional-. Lo curiós del tema és que la Universitat de Karslruhe, tot i ser gran, no té facultat de dret..

Aquest migdia estàvem passejant a la vora d'un d'aquests tribunals quan hem sentit soroll de xiulets i de protestes. Un grup d'anti-nuclears estaven davant de l'entrada a l'edifici. Hem recordat llavors que els diaris d'ahir parlaven de la visita de la Cancellera Merkel a la ciutat. I hem lligat caps.

El dispositiu policial i de mitjans de comunicació, tot i que bastant modest, deixava entreveure que allà havia de venir algú important. Al final no era la Cancellera, sino el President, Christian Wulff; però en tot cas, hem gaudit de la carrossa de cotxes oficials...

I per acomiadar-me de Karlsruhe -em queden tot just set hores a la ciutat-, em feia ilu explicar que Amsterdam no és la única ciutat que té un Barri Vermell; Karlsruhe també! Bueno, més que un barri, és un tram de carrer.. però com que el tenia a prop de casa i el veia cada dia, em feia ilu destacar-lo.. (no us cregueu que no m'ha fet certa vergonya, fer aquestes fotos..).

Bad Herrenalb i la Selva Negra

2010-11-15T02:13:00.014+01:00

Dilluns vaig comprovar les bondats de la xarxa de tramvies de Karlsruhe. No només tenen una tapisseria molt elegant, si no que a més, pràcticament es comporten com un tren de rodalies, ja que oferexien trajectes de més d'una hora de durada des del centre de la ciutat. És per això que, amb tramvia, dilluns vaig passar el dia a Bad Herrenalb, una de les portes d'entrada a la Selva Negra.

La paraula Bad es refereix a les termes, que han fet del poble un lloc de relax, principalment per jubilats (per quant un viatge de l'Imserso per allà, eh, família?). També em va fer gràcia descobrir que també hi ha les ruines d'un monestir cistercenc, que tot i el punt i apart, no és lo de la foto.

A l'oficina de turisme em van recomanar una ruta per la vora del riu Alb fins a un indret amb teòriques vistes sobre els boscos del voltant. Per desgràcia, no feia ni el sol ni els 18° del cap setmana.

Així que van ser unes quantes hores de núvols, pluja i boira. Vistes, poques. Empapat, molt. Valer la pena, sens dubte.

Hohenzollern i un conte de fades

2010-11-14T01:57:00.018+01:00

I és que el plan del diumenge estava definit, tot i que jo no tenia gaire clar de que anava el tema. En tot cas, qualsevol previsió s'hagués quedat curta.

Resulta que el castell de què tant m'havien parlat està al cim del Zollern, i per tant es diu Burg Hohenzollern. Tot i el merder construccions, edificacions i reconstruccions, és la cuna de la nissaga reial prussiana.

La última reconstrucció, romàntica, de mitjan segle XIX, el va convertir en el castell de conte de fades que és ara mateix.

Tübingen i el Súper 8

2010-11-13T01:36:00.042+01:00

El plan pel diumenge estava clar; el del dissabte, no tant. En tot cas, vam fer parada a Tübingen, un poble, creuat pel Neckar, on es poden trobar alguns dels tòpics dels que a casa hem vist un tren elèctric alemany i pelis de Súper 8 de viatges per Centre-Europa. O sigui, cases de colors i ratlles amb teulades triangulars i un ajuntament senyorial.

Si hi afegim un caloreta impròpia del novembre alemany -els 18° a Karlsruhe del diumenge van ser notícia als diaris-, ens queda una tarda de dissabte ben refinada, tot i que amb alguns moments de tensió. I és que a Tübingen són tant amables que als aparcaments hi ha places reservades a les senyores. I la falta d'una interpretació clara a aquest fet, genera debat.

Ah, i un guinyo a una de les primeres entrades d'aquest blog.. Aaaii, com trobava a faltar l'stress de les autopistes alemanyes!

Karlsruhe i la ciutat radial

2010-11-12T01:04:00.013+01:00

Amb uns quants dies de retrard, i a hores gairebé intempestives, puc explicar que dijous vaig arribar a Karlsruhe. Una de les poques coses que sabia de Karlsruhe era que a l'Enciclopèdia Catalana la posaven com a exemple de ciutat radial. I, una vegada més, la realitat ha estat fidel a l'Enciclopèdia.

La torre del castell és el centre geomètric de la ciutat, amb la qual cosa es veu continuament, al fons dels carrers. I això, que sembla que hagi d'ajudar a orientar-se, al principi no fa més que liar a la gent com jo, acostumada a que si ha carrers rectes, es creuin amablement com a l'Eixample.

La torre en qüestió, però, no és el centre geogràfic ja que al nord del castell només hi ha jardins, que donen grans vistes.

I la ciutat? Pues no gran cosa, no ens enganyem! La van fundar a mitjans del segle XVIII i segurament va quedar devastada per la guerra, així que no hi esperem coses gaire antigues. Ara, hi ha una universitat bastant important, i em dóna la impressió que els que porten vida d'estudiant no es poden queixar gaire..

El llunyà est i 0º 0' 0''

2010-11-10T04:47:00.021+01:00

Francament, no esperava gran cosa d'aquest dimecres, en principi dedicat al llunyà est de la ciutat. Segurament, d'aqui ve que la sorpresa hagi estat tant majúscula. El refinamepalauets de Greenwich, les batalletes dels habitants de l'observatori astronòmic, els intrigants blaus del capvespre a Canary Wharf, i una font que escriu paraules..

Pd: veureu que tinc l'objectiu de la càmera brut; diria que es nota més quan fa sol i hi ha bona llum. Així que res, que plogui durant les properes tres setmanes, per allà o sigui!

Oxford i Harry Potter

2010-11-08T04:31:00.031+01:00

16h 30' 32''. Un amable gentleman no deia entrar a ningú més a la Chirst Church, un dels recintes més reputats d'Oxford (l'última admissió era a les 16h30, però feia uns quants minuts que l'educat vigilant havia barrat el pas).

Uns metres més avall, hi ha una entrada al recinte del college, tot i que no és per a visitants. Veig que altra gent, amb evidents pintes de no ser estudiants del college es passegen per dins, així que.. per què no? I a dins, em trobo això.

A una banda, camps de rugby; a l'altra, camps de pastura per les vaques. Però tots dos coverts per una misteriosa boirina. Resulta que aquest college va servir d'inspiració a l'hora de dissenyar Hogwarts. Realment, estava a dins d'una peli de l'amic Harry.

Londres i la tela

2010-11-07T04:21:00.016+01:00

Londres té molta tela. Després dels dos dies pel sud, venia de gust tornar a veure com van les coses per la ciutat. I com sempre em passa en aquest peculiar lloc, les expectatives es van complir. Amb els mercats alternatius de Brick Lane, un F1 penjat (no un F1 qualsevol, no.. un Williams de la meva època!), i la il·luminació nadalenca de Oxford i Regent Street... vaya tela de lloc, aquest!

Dover i els penya-segats blancs

2010-11-06T02:44:00.050+01:00

Aquesta vegada, estar tots els dies per Londres no era la prioritat de la meva visita. Tant és així que ja estava mig precuinat que agafaríem el cotxe aniríem a passar dos dies, per la cosa sud d'Anglaterra. Un dels objectius principals estava ben clar, i era trobar i gaudir dels penya-segats blancs de Dover.

Amb aquestes que vam parar a un poblet on l'instint ens deia que els white cliffs estaven a prop. Després de gairebé una hora de caminar enmig d'un temps apocalíptic, de fred, boira, pluja i capvespre -a quarts de quatre de la tarda-, vam complir amb la missió.

I encara quedava el segon dia. Lo curiós del tema és que els punts més famosos dels penya-segats del sud d'Anglaterra no estan pas a prop de Dover, sino entre Eastbourne i Seaford. I allà, amb un temps primaveral, se'm va caure la baba amb el far del Beachy Head...

...i la platja marciana de la Birling Gap.

Si cada dia durant aquest proper mes és com aquests... tela!

Ryanair i 55x40x20

2010-11-05T03:33:00.001+01:00

Hi ha moltes coses que em fan por, a la vida; una d'elles és Ryanair. Molts ja deveu saber que comprar un bitllet a Ryan sembla una gimcana, per la qual cosa has d'estar sempre al loro. Si no, et prenen el pèl a la més mínima i et cobren per alguna cosa que no vols.

Volar amb Ryanair també és dolorós. Avions bruts, seients estrets i una contínua tortura d'hostesses -que no són mai com les del calendari-, oferint xuminades contínuament. Vist tot això, sembla mentida que m'hagi atrevit a volar quatre vegades amb ryanair al llarg de les properes setmanes..

Aquesta vegada, però, el pànic tenia forma de motxilla. "Seré capaç de posar tot el que em fa falta per aquest viatge en un sol bulto d'equipatge de mà de Ryanair?", em preguntava obsessivament aquesta setmana. Una relliscada amb aquest tema tindria conseqüències fatals.. Però els mamotretos on l'amable personal de terra et fa comprovar que l'equipatge compleix amb les normes -causant cues i curioses situacions a la porta d'embarcament-, són més permissius del que se suposa, així que maleta embarcada i a veure món.

PD: al costat de la motxilla es veu el póster de la interessant exposició que vaig visitar ahir al matí, de cartells de Corea del Nord..

Les incògnites... i acabar?

2010-11-02T12:22:00.005+01:00

Fa cosa d'un mes que va aparèixer la darrera entrada en aquest blog. Això vol dir que fa ja una mica més d'un mes, que els dos anys per Göteborg van acabar. Des de llavors, que m'assalten unes quantes incògnites.

Quanta gent entra encara al blog? -amb això, el Google Analytics em dóna un cop de mà-.
Quanta gent sap, ara per ara, que la meva estada a Göteborg ha acabat?

Lo que no és cap incògnita és que a partir del punt en què no estic d'Erasmus ni a Göteborg, el nom del blog, el subtítol, i potser també els topets seixanteros del fons, s'han de replantejar. Però no només això.

Què explicaré, si ja no tinc temes per Göteborg a explicar?
A qui pot interessar, tot lo que vingui a partir d'ara?
I tindrà cap utilitat, tot plegat?

En fi, que és un moment d'incògnites. També al bloc.

Potser és una matada anar escrivint, a vegades a hores intempestives, a vegades amb anticipació. Però jo m'ho he passat teta, amb el bloc. Trobo que et fa estar més atent a les coses; estar a punt per adonar-te que allà hi ha una història, fer una foto furtiva, i després intentar explicar-ho amb una mica de gràcia.

Tant és així, que la intenció és seguir amb el bloc. Rentar-li la cara, i seguir-hi explicant temes per allà on estigui, cosa que ara mateix no tinc gaire clara. I a veure què passa.

En fi, ho deixo aquí. Que rellegint tot això, m'he recordat massa la odiosa veu en off de Anatomía de Gray.

Una cantonada i el Zenit

2010-10-02T08:16:00.003+02:00

Seguint amb la posada al dia amb temes pendents que vaig començar fa uns dies, vull deixar aquí constància d'algo. Ho vaig descobrir no fa gaire temps, però amb el pas de les setmanes s'ha acabat convertint en un dels meus llocs preferits de la ciutat.

De la part del darrere d'Stigbergstorget, baixa Allmäna vägen, un carrer empedrat, amb aparença de carrer major de poble suec. Després de caminar durant menys de dos minuts, s'arriba a una placeta encantadora. I a la cantonada, hi ha el cafe Zenit, on serveixen un fantàstic Chai latte. Si fa bon dia, munten una fantàstica terrasseta a la plaça de l'altra banda del carrer. Un lloc perfecte per passar les tardes d'estiu.

A més, ben a prop d'allà hi teniu La dona a la vora del mar i Pölgatan, un carrer peatonal amb cases dels pescadors del barri del segles XVI i XVII. En definitiva, un lloc imprescindible. Si l'hagués conegut abans...

Cine experimental i les grues

2010-09-30T08:52:00.001+02:00

Fa unes quantes setmanes, em van parlar de Begotten, una torbadora pel·lícula, que encara no he vist. Pel que he llegit, van tenir una cura especial de la fotografia, per aconseguir aquest aparença entre rugosa, cremada i inquietant.

El tema és que durant uns dies em va donar per voler imitar Begotten, i em vaig dedicar a fer fotos de les meves estimades grues de l'altra banda del riu. I aquí hi ha alguns resultats. Una dada, les fotos estan tal qual sortides de la càmera, sense trampes de Photoshop..

Assecar la roba i moments de calma

2010-09-28T12:00:00.008+02:00

Durant moltes setmanes d'aquest any passat, vaig fer la bugada el dissabte de 8h a 12h. Sí, implicava dormir poc, però també ajudava a aprofitar el dia. Podria parlar de la revolució que va suposar l'obertura de les noves laundries al meu bloc de pisos, o de l'alta tecnologia del sistema de reserva d'hores, però no ho faré.

El tema és que amb els temps i mitjans habituals, no podia rentar i assecar la roba en el temps reservat. Per sort, em van xivar una gran tècnica: fer un centriugat extra un cop el programa de rentat havia acabat. Què podia fer, durant els vuit minuts que durava? Com que pràcticament no tenia temps de pujar a casa, el millor que podia fer era seure vora la finestra i esperar.

Així va ser com em vaig enamorar de l'encantadora i pacífica vista de Frölunda des de la laundry un dissabte al matí, i dels moments de calma que aquell solet matiner proporcionava.

A finals d'agost, quan vaig tornar a Göteborg, em vaig allotjar durant unes setmanes més a prop del centre. No vaig poder evitar les comparacions; i francament, ja no era el mateix..

La merda i la importància

2010-09-20T01:17:00.003+02:00

En suec, "merda" es diu skit. Sk davant de i, ä i ö es pronuncien, tal com va explicar la meva primera professora de suec, "imitant el soroll que fa el vent quan passa entre les fulles dels arbres"; és a dir, una remescla d'una hac aspirada.

El tema és que, en argot juvenil, els suecs, fan servir la paraula skit per dir molt. Per exemple, com que bra vol dir "bo o bé", si diuen que algo és skit bra, és que és algo molt bo. Però la setmana passada em vaig trobar aquest cartell.

Viktigt vol dir important; i és que el cartell estava destinat als nous estudiants, donant-los consells sobre coses importants a fer a principis de curs.

El que em va semblar realment còmic, és que el cartell estava en un lavabo..

Més sobre eleccions i votar abans d´hora

2010-09-18T08:15:00.004+02:00

L'altre dia, l'amic BeirutLaFrance em preguntava a quin dels partits polítics votaria.

Avui puc explicar que dimecres passat vaig exercir el meu legítim i democràtic dret a vot, amb absoluta normalitat democràtica, que diuen sempre per la tele, el diumenge de les eleccions.

El tema és que suposo que al ser ciutadà europeu "registrat" a Suècia, fa uns dies em va arribar la targeta electoral, segons la qual, tinc dret a vot a les eleccions regionals i locals, tot i que no a les generals.

Un dels meus cartells preferits d'aquestes eleccions.

A Suècia, amb absoluta normalitat democràtica, pots votar abans del dia de les eleccions. Des de principis de setembre, pots anar a un seguit de llocs, on els sobres amb les teves paparetes quedaran guardats en un altre sobre junt amb la teva targeta electoral. Suposo que en el moment oportú, els vots seran afegits a l'urna adequada.

Aquest és l'operatiu que tenen muntat al Nordstan per al vot anticipat.

Pel que m'han dit, inclús pots tornar a votar el dia de les eleccions; en aquest cas, el vot anticipat queda anul·lat i és el darrer el que es considera.

Ara, l'absoluta normalitat demòcratica potser no és tant absolulta ni normal, almenys per mi.. Hi ha paperetes blanques, blaves i grogues -cada color correspon a cadascuna de les eleccions-. En cadascun d'aquests casos, hi ha paperetes només amb el nom del partit, i paperetes amb el nom del partit i la llista de gent que presenten, amb les seves edats i professions. Aquestes paperetes són per al vot personal, ja que marques amb una creueta a quin dels polítics vols donar el teu vot. També hi ha paperetes en blanc per al vot en blanc.

Per últim, dir que els sobres tenen un petit foradet per on es pot veure de quin color és la papereta, i així suposo que poden posar-lo a l'urna correcta el diumenge que ve.

Just darrere de l'operatiu de la foto anterior,

hi ha paradetes dels set partits majoritaris.

Explicat tot això, que em feia ilu, ja puc dir que amb absoluta normalitat democràtica vaig votar al Centerpartiet a les regionals i el Miljöpartiet a les locals. Per què? Perquè estan un a cada banda i per que són els més centristes de tots.

Hi ha força gent abstencionista; en canvi, jo sóc partidari de votar sempre, encara que sigui en blanc. Per això, em van donar el dret al vot, i jo el vaig exercir. En tot cas, em queda el dubte de si és legítim, correcte i adequat que algú com jo tingui dret a decidir quins han de ser els governants en un país que abandonaré d'aquí a pocs dies i del qual tinc escàs coneixement del sistema polític i de les propostes dels partits.

Itera i el plàstic

2010-09-16T00:06:00.003+02:00

Seguint amb les bicicletes i els velocípedes, abans de l'estiu em va quedar un tema pendent. I és que passant el cap de setmana a casa del Jonas, el fanàtic seguidor de l'Zlatan, vaig veure que en un racó del garatge hi tenien una curiosa bicicleta..

Resulta que a la seu de la Volvo de Göteborg, a finals dels 70, van tenir una idea brillant: diversificar el negoci desenvolupant i produïnt una bicicleta de plàstic. I així va néixer Itera.

Pel que sembla, no va ser cap portento de vendes (de fet, al pare del Jonas no la va comprar pas, sino que li van regalar). I se'n van sorprendre, de que encara funcionés. Tot i això, "rigidesa", "estabilitat" i "sensació de seguretat" no són termes que jo relacionaria amb la Itera..

Penics i quarts de penic

2010-09-14T00:47:00.000+02:00

Fa ja un temps que a Suècia -i pel que sembla també per Barcelona- estan de moda les bicicletes de pinyó fix, les fixies. Tot i això, per mi no és tant habitual de veure un velocípede...

No n'estava segur, del nom d'aquest artefacte, així que m'he hagut de documentar.. resulta que un dels seus noms anglesos és Penny-farthing, ja que la desproporció entre les rodes recorda la que hi havia entre els penics i els quarts de penic.

El tema és que vaig veure aquest individu pel carrer a mitja tarda, però vaig arribar tard a fer-li la foto mentre circulava. Per una casualitat de la vida, al vespre, quan tornava cap a casa, vaig tornar a enganxar el mateix personatge des del tramvia.

Güllaç y Güllü

2010-09-12T08:40:00.000+02:00

En el mejor de los casos recordareis a algunos de mis compañeros de piso del año pasado. El tema és que Ali, el turco, era y es un fanático de los postres. De ahí que nos preparara una y otra vez Güllaç, un fantástico postre con leche, nueces y granada.

Debido a mi afición, Güllaç se convirtió en una especie de apodo para mi, y tambien una de las primeras frases que quería aprender en turco: "Benimle güllaç yermisin?" (¿Quieres comer güllaç conmigo?). Dado que el güllaç sólo se come durante ramadán, ofrecer güllaç a una turca en cualquier otro momento del año es jugar sobre seguro..:)

Por si fuera poco, Mustafa, otro turco, esta vez de mi clase, tuvo la brillante idea de apodarme Güllü, rosa en turco, y nombre artístico de una apreciada cantante..

La semana pasada, hubo un reencuentro de exhabitantes del piso. Sin ninguna razón aparente, de repente, el encuentro se convirtió momentáneamente en mi hipotético cumpleños. El güllaç se convirtió en pastel, al son de Güllü. Así que soplé la vela.. y por ahí apareció un simpático imán de nevera, icono de la fertilidad en Turquía.

Paellas and fideuà

2010-09-10T00:38:00.000+02:00

After two years studying at Chalmers, just two steps are between me and obtaining my degree. At the same time, after two years of cooking (with some holidays, I have to admit..), it was maybe time for applying for a degree in "Massive-meals cooking".

So, Monday last week, after a couple of bets with an office mate, we cooked paella for the people in the office. Not one, but two: a meat paella and a seafood paella. Good cooking teamwork there, with some panic moments within the team, when a burned smell invaded the stove; but it luckily became a false alarm..:)

And on Tuesday, after keeping two packets of extremely thin fideus in the cupboard for almost a year, we arranged a quite decent fideuà with a turkish-styled allioli. The starters, tomato bread and escalivada; and the dessert, a Singaporean sugar rice (of which recepe is carefully written in my notebook..).

1912 i un estadi

2010-09-08T23:54:00.007+02:00

Fa temps que sóc un freak -entre d'altres- dels metros i els estadis. Potser per això, a Estocolm hi tenia pendent agafar el metro, baixar a la parada d'Stadion, i anar a veure l'Estadi Olímpic. El tema és que no era conscient de que les úniques olimpíades que s'han disputat a Estocolm van ser l'any 1912.

Per això em va sorprendre trobar-me amb un estadi que semblava més un castell, amb parets de totxo, merlets i torres defensives.

Per sort vaig insistir, tot i la pluja, a caminar fins al peu de la torre més alta. I allà hi havia una porta oberta, així que vam poder entrar. I res, realment tenia tota la pinta d'un estadi d'alta tecnologia del 1912: tribuna i bancs de fusta, pupitres per als periodistes...

Després he descobert que hi juga el Djurgården, un dels equips d'Estocolm a la lliga sueca, i que s'hi fan concerts contínuament. Però potser per ser el primer estadi olímpic que visito a l'estranger, potser per ser tant antic, potser per gairebé haver acabat tota la feina del PFC, va ser una estona gairebé mística.

Vermell-verds i Aliats

2010-09-06T19:18:00.003+02:00

El Montilla no és l'únic que té feina aquesta tardor. El dia 19 de setembre hi ha eleccions generals a Suècia. Ningú em sabia explicar quines eleccions eren -estatals, regionals, locals-. Fins que al Metro de fa uns dies (pàgines 14 i 15) em va semblar entendre que les feien totes a la vegada.. La tele sueca en fa un ampli seguiment cada dia, i a la pàgina especial pots arribar a trobar els sous dels candidats.

Els merders que hi ha Catalunya, de si pactaran amb aquests o pactaran amb els altres, no passen a Suècia. Potser per això van votar el 82% dels electors en les eleccions de 2006.

El tema és que al Riksdag, el Parlament suec, hi ha set partits, però només dues candidatures de govern reals. D'esquerra a dreta, Vänsterpartiet, Socialdemokraterna i Miljöpartiet són els Vermell-verds. Mentrestant, de centre a dreta, Centerpartiet, Folkpartiet, Moderaterna i Kristdemokraterna s'ajunten en l'Alliansen. El tema és que totes dues coalicions estan clares i fan campanya com a tals. Fora dels dos grans grups, el més interessant és el Piratpartiet.

A Barcelona, posen aquells triangles de cartró als arbres per la campanya electoral. Aquí, en canvi, els partits penjen els pósters pertot arreu, i munten les seves casetes de fusta on acostumen a reglar cafè i xapes, que és lo que més m'interessa..

Zlatan and the Spanish league

2010-09-04T00:29:00.000+02:00

I think this is the third time I write about Zlatan. And might be the last. The thing is that, as you probably know, Zlatan has been sold to AC Milan. Consequences?

I will miss the question: "Oh, you are from Barcelona? What do you think about Zlatan?", that lots of people have asked me in many occasions. (well, now I realise that they actually can keep asking this...).
Some people who were cheering for Inter Milan two years ago, will suddenly support Milan without feeling any remorse.
And, the most severe for my interests: that Barça will no longer have the same media and social coverage as it used to have. This last season, even normal pubs, -not sport bars- were showing Barça's Champions League matches, thanks to Zlatan... This seems to be over.

But, can something worse than this happen? Yes, it can. And it did happen. So far, TV4 Sport was showing five Spanish League matches every weekend, for free -although watching Barça's was enough for me-. But, instead, this season, Canal + will show "La Liga", as they call it here, whereas TV4 Sport will show the amazing and attractive matches of Serie A.

Thus, this free and easy follow up of Barça's season will become in serious danger. Altogether, an important parameter to take into account when thinking about staying longer in Sweden...

Midnattsloppet och börja med gång

2010-09-02T08:11:00.001+02:00

Ett stort evenemäng stoppar varje sommar Stockhom, Fredriksberg, Helsingfors och Göteborg. Det heter Midnattsloppet, och det är en löpartävling vid midnatt..:) Jag får ont i mina knän när jag springer, så jag kunde tyvärr inte anmäla mig, fy fan...

I alla fall, vi upplevade hur Göteborg kan se ut med 13 000 gula löpningsaker på Avenyn. Dessutom, det var musik och cheerleaders på flera ställen utmed banan. En riktig stor fest, liksom, även fast publiken inte hejade på så mycket. Allt detta var gött, men eftersom jag inte sprang, var det inte tillräckligt.

Så, efter att jag tänkte lite på det -inte så mycket, faktiskt-, har jag bestämt att sluta springa och börja med gång.. Men gång ser ju lite löjligt ut, så jag vill inte att börja ensam... är någon intresserad?

Freaks i un diumenge a Chalmers

2010-08-31T08:12:00.000+02:00

Resulta que en el pis on estic vivint ara mateix, l'internet va començar a fallar el dimecres al vespre. Han anat passant els dies i no hi ha hagut manera d'arreglar-ho. En fi, que avui és diumenge -encara que aquesta entrada aparegui en dimarts-, i he hagut de venir a Chalmers per poder reconnectar-me una mica amb el món després de dies de PFC i més PFC...

Aquesta setmana passada estava reservada als exàmens de recuperació -"el setembre" del sud aquí es converteix en "l'agost"-. A més, dilluns passat va començar la benvinguda als estudiants de primer de carrera, els zeros; en resum, que en general hi havia gent per la universitat.

El tema però, es que el curs no comença fins demà, i ahir al vespre hi va haver la primera gran festa a Chalmers, la FestU. En fi, que avui diumenge a Chalmers no hi ha ni cristo; bueno, jo.

I això m'ha fet pensar en aquelles vegades que a qualsevol hora intempestiva veus algun freak -normalment iraní o xino- baixant del tram a Chalmers amb la seva motxilla i entrant a la universitat. Doncs sí, avuí sóc un d'ells.

End of August and after the summer

2010-08-29T08:14:00.000+02:00

Yes, August is not over yet, but almost everyone has already assumed that summer has run out. I could notice this during the cycling competition, or in the 14ºC and the light but continuous rain in Stockholm, Wednesday last week. In the meanwhile, there is an alert in Barcelona, because the temperatures might reach 40ºC...

But even this way, or maybe exactly because of this, I think I will miss Göteborg when I leave...

Pavé i més bicicletes

2010-08-28T08:03:00.003+02:00

Divendres a la tarda. Per fi una estona de passeig en solitari pel centre. L'espectre de Carlos de Andrés se m'havia aparegut un parell de cops al voltant de la catedral, però no li havia donat cap importància. Quan, de sobte, em vaig trobar amb això.

Va resultar que aquell "agradable, càlid i sec" vespre d'agost havia estat escollit per acollir el I Critèrium Ciclista de Göteborg. Si en mireu la pàgina, veureu que tenen cert orgull pel repechón de pavée, a Kvarnbergsgatan.

I francament, no hi ha gran cosa més a dir. Només recordar les innombrables i entrenyables tardes d'estiu de sofà i Tour. I sí, Carlos de Andrés, jo també sóc un "sufridor de este deporte"; i és que veure passar els ciclistes amb aquell fred i aquella pluja també és de sufridor...

El Bicing i el sentit de l'humor

2010-08-26T16:58:00.002+02:00

I mira per on, després d'un mes, ja torno a estar a Göteborg, i és que això del projecte final de carrera s'està allargant sobremanera..

En tot cas, la setmana passada, l'endemà d'arribar, em vaig emportar una sorpresa, i és que aquest estiu, la moda del bicing ha arribat a Göteborg. Pensava que d'Holanda cap amunt tothom tenia bicicleta, i que per això el bicing mai arribaria aquí dalt. Però sembla que no..

Pel que m'han explicat, a Göteborg tenen un sentit de l'humor una mica peculiar, i els agrada fer jocs de paraules amb doble sentit. I com que els del bicing no volien ser menys, l'han anomenat "Styr och Ställ", algo així com "Controla i deixa reposar", com a les receptes de cuina.

Molt aguts.

En Lars i els garrepes a la vora del canal

2010-07-21T09:57:00.006+02:00

Resulta que el dissabte al vespre, al sortir de l'estació, vaig sentir música que sonava per la plaça. Vaig recordar llavors els cartells que han decorat els tranvies les darreres setmanes, en què anunciaven els concerts que es feien al Trädgård'n, un local a la vora del parc de darrere de canal. En fi, que no me'n podia anar cap a casa havent-hi moguda per allà.

Quan vaig arribar a l'alçada del canal, vaig entrendre què estava passant. A l'estiu, els concerts no els fan a l'interior del local, sino que munten un escenari al Trädgårdsföreningen, el parc del costat. I per tant, no cal haver pagat l'entrada per poder escoltar la música...

Tota la vora del canal estava plena de gent, escoltant el concert, mentre per la banda del parc, els segurates controlaven que ningú es colés -tampoc crec que ningú s'atrevís, amb aquella aigua..-. Així que vaig trobar un lloc, i em vaig apalancar a escoltar el concert, bisos inclosos.

Qui era aquest home que ens tenia allà encantats a tots? El públic del concert cridava algo que jo vaig interpretar com "LIS-BETH-SA-LLAAN-DER!!", però no acabava de quadrar; per sort, una asistent garrepa em va donar una pista amb una samarreta de Lars Winnerbäck; a casa, la pista es va acabar confirmant.

I el bo d'en Lars s'ha convertit en la banda sonora d'aquests dies de fer maletes..

Bohusleden y el furor cicloturista

2010-07-20T13:13:00.006+02:00

Hace unos días prometí contar la etapa ciclista del pasado fin de semana.. Resulta que en la jornada anterior, descubrí en un mapilla que encontré, que hay una ruta que enlaza el castillo de Gunnebo con Skatås, un parque al nordeste de la ciudad, rodeando Stora Delsjön, uno de los mayores lagos de la zona. Y en pleno furor cicloturista, me propuse hacerla en bicicleta.

Resulta que esto es una etapa del Bohusleden, una ruta de 370 kilómetros por el oeste de Suecia. El tema es que no estaba al loro de que es una ruta para hacer a pié, y no en bici. Total, que en una bici casi sin frenos -no la preciosa blanca de la semana anterior, sino otra-, y en un camino con escalones y desniveles, la plácida travesía casi se convirtió en una pesadilla... aunque los paisajes, los dos baños y el bocadillo de pechuga de pollo con queso lo compensaron.

Y el dato curioso -y nostálgico-; que por una de esas casualidades de la vida, pasé uno de mis últimos sábados en Göteborg en el mismo lago donde pasé el primero..

Ice creams and regulations

2010-07-19T23:54:00.001+02:00

Some weeks ago, with the sunny afternoons of early June, something changed in the fika time of the afternoon, at 14h30. Since then, almost every day around this time, a tide of whispers spreads along the office landscape: "Glass? Glass?". In seconds, the whispers become shouts, and the tide of whispers is converted in a tide of people, running downstairs for buying their regulation ice cream.

The regulations also state that it is mandatory to seat outside in the wooden walk along the riverside. I guess that the passengers of the Paddan, the tourist boat going around the river and canals, get shocked by this Swedish way of working.

In case the weather is not that great, no worries. Although this is not the ideal situation, the regulations also allow to enjoy the ice cream in issue in front of the computer. In fact, it is still remembered the day when one of the guys in the department, appeared in his desk with a terrine containing three huge and shiny ice cream balls..

Obres i l'expansió del Torg

2010-07-13T08:07:00.000+02:00

Fa uns mesos parlava de lo distret que era seure a la taula de la cuina, i esmorzar o dinar mirant per la finestra i veient l'activitat frenètica a l'aparcament del centre comercial. I potser recordeu també el dia que van innaugurar la nova ala del centre comercial.

Però encara no s'ha trobat qui les freni les ànsies expansionistes del Torg. El tema és que ja fa força setmanes que van començar les obres al nostre distret aparcament. Hem canviat les mares de família pels paletes amb petos grocs i casco, i les bosses del Hemköp pels perfils metàl·lics i les armadures de corrugat..

El que és impressionant és la velocitat amb què construeixen aquí.. les fotos d'aquí dalt són del vuit de juny; les d'aquí sota són d'abans d'ahir.. com serà el Frölunda de la propera generació?

Gunnebo y la bicicleta

2010-07-12T08:47:00.004+02:00

La suerte quiso que, gracias a una carambola, consiguiera una bicicleta. Oxidada y con las ruedas un poco deshinchadas, aunque setentera y chula. Aquello era el mes de marzo, aún con nieve en las calles, con lo que Fer -uno de mis compañeros de piso, tan fanático del dormir como de las cosas con ruedas- y yo esperamos un tiempo antes de arreglar las bicis respectivas, aunque tampoco es que las usáramos demasiado...

El tema es que Fer ya dijo adiós a Suecia. Así que qué mejor homenaje que dar un paseo semanal en su memoria?

Me interesa hablaros de la etapa de la semana pasada. Durante casi dos años había oído hablar del castillo de Gunnebo, un castillo cerca de Mölndal, que aun no había visitado.

Y no mucho más; solo que recuperar la sensación de paseo en bicicleta me ha tenido toda la semana esperando la etapa de este fin de semana, que pronto contaré..

Stena i els micos

2010-07-11T12:11:00.003+02:00

Per desgràcia d'alguns, o de molts, un gran tram de la ribera sud del riu que travessa Göteborg està monopolitzat per Stena, la companyia dels ferris que uneixen Göteborg amb Fredrikshavn i Kiel. Des de l'oficina, que està a la ribera nord, veiem passar els barcos cada dia.. l'Stena Danica, el Jutlandica, l'Scanrail, o el Carisma, que es un catamaran que recorda l'antiradar de "El mañana nunca muere". Fa unes setmanes, els d'Stena ja ens van sorprendre posant un mico, que pel que sembla és la seva mascota, damunt de la terminal..

El tema és que cada tarda, cap a quarts de sis arriba el vaixell d'Stena que ve de Dinamarca, i que els passadissos principals de l'oficina són completament perpendiculars al riu. Per una de les casualitats de la vida, el mico vestit de capità de vaixell que decora el llom del barco en qüestió queda just davant del finestral que hi ha al fons del passadís...

Midsommarafton i el sill

2010-07-04T18:36:00.006+02:00

Ja sabeu que el dia amb més hores de sol de l'any és a finals de juny. A Catalunya ho celebrem de manera encoberta amb Sant Joan; el tema és que l'equivalent suec és el Midsommar.

Midsommar és sempre el dissabte de la mateixa setmana de l'any (aquest any va ser el 26 de juny). El divendres anterior és el Midsommarafton -afton vol dir vespre, però també es fa servir com a "vigília"-, i és una de les festes més sonades de l'any. Els suecs que poden -que són molts- se'n van a les seves casetes de camp vermelles i passen la festa en família.

Des dels temps pre-cristians, per midsommar es rendeix culte a la fertiltat. Es plantava al mig del camp un pal -que simbolitzava un penis- decorat amb plantes i flors i es ballava al voltant. Amb l'arribada del cristianisme, el penis es va convertir en una creu. A canvi, a la creu li van penjar un parell de coses rodones als costats -no us costarà endevinar que simbolitzen..-.

Encara ara, la gent es reuneix al voltant del pal i fan el ball de les granotes... Tot i que després de les granotes, a Slottskogen -allà on estàvem tots els que no tenim caseta vermella- van aparèixer un grup de jubilats amb robes tradicionals fent balls amb una mica més de cara i ulls...

Quant al jalà.. per fi s'ha fet justícia! Durant molts mesos he estat l'únic defensor del sill, l'arengada en conserva. En tot cas, per midsommar, el sill és el menjar oficial. Més d'un i d'una el va provar. I els va agradar.. És menja amb pa suec, una mena de crema de llet amb herbes i patates fresques, que les darreres setmanes han omplert les botigues a carretades..

Frölunda i el sol de mitjanit

2010-06-21T00:32:00.002+02:00

A Frölunda, ara mateix, no fa ben bé sol; però per a que us en feu una idea, la foto l'he fet fa deu minuts..

I és que a Göteborg, ara mateix, els dies són molt llargs..

Victoria y Daniel

2010-06-15T09:02:00.001+02:00

Hace mucho mucho tiempo, empezé un borrador de entrada en el que quería hablar de la realeza sueca, aunque nunca me vi con fuerzas de acabarlo. Sin embargo, el tiempo me ha brindado una gran oportunidad, y es que el 19 de junio es la boda de la princesa Victoria con el que era su entrenador personal Daniel Westling.

Estas últimas semanas, el furor por la boda ha ido en aumento. La semana pasada encontré la caja de bombones conmemorativa. Y el miércoles, segundos después de comprar un sello, descubrí la edición especial de sellos.. y no pude resistirme...

De todo esto, lo bueno es que Madeleine, la menor de las princesas y la más interesante de las dos, lo dejó hace unas semanas con su novio...

L'efectiu i les iaies

2010-06-13T08:07:00.000+02:00

Sempre que vaig a algun bar intento repassar les postals que tenen normalment al costat d'una porta , ja sigui la d'entrada o la dels lavabos; aquestes han estat una gran contribució a l'hora d'omplir una de les parets de l'habitació..

El tema és que fa unes quantes setmanes en vaig pillar una que em va fer certa gràcia: "Els únics que necessiten efectiu són els criminals i la teva iaia".

No vaig poder evitar mirar la pàgina; són un colectiu que argumenten que dos terços de les corones en efectiu estan en mans del sector criminal, i creuen que una societat sense diners en efectiu seria molt més segura i legal.

El cert és que a Suècia ho pots pagar pràcticament tot amb targeta, tot i que força bars et cobren comissió si pagues menys de cent corones -poc més deu euros-. És més, fa uns quants dies vaig pagar les quatre corones -uns quaranta cèntims d'euro- que costava un sobre en targeta! Igualet que a Barcelona..!

Andralång i el festival "callejer"

2010-06-11T08:18:00.003+02:00

Göteborg encara ens guarda sopreses. Si la setmana passada va ser Hammarkullen i el seu carnaval immigrant, el dissabte va ser el torn d'Andra Långgatan i el seu festival "callejer".

Des de bastant al principi, Andralång, com li diuen els suecs, ha estat un dels meus carrers preferits: botigues rares, baretos macos i gent molt menys estirada i pija que a l'Avenyn. El que no sabia jo encara és que, per un dia -que jo sàpiga- el carrer s'ompia de gom a gom.

Sí, gent normal també, però totes les pintes rares de la ciutat, que havien estat amagades durant els darrers 9 mesos, es van trobar allà. Raó? Bandes tocant tal qual, dj's, algun grup de reggae, batucaires de rua..

Un ambient general -i una brutícia posterior- que recordava el de les festes de Gràcia, però a Göteborg. Què més et podem demanar, Göteborg?

El Monument i la dona a la vora del mar

2010-06-09T08:47:00.006+02:00

Ja l'any passat em vaig fixar que a l'oest del centre es veia un monument, amb una escultura al capdamunt que em cridava l'atenció. Li deia el "Mòniument", perquè em recordava el Monument de Londres. M'encantava la seva silueta, el dinamisme de la bufanda i la jaqueta mogudes pel vent.

Al final, un dia em vaig proposar anar a passeig fins a trobar-la. Estava -bueno, està- a Stigbergstorget, una de les meves places preferides de la ciutat, i acompanya -i és la mascota- del Sjöfartsmuséet, el museu de la navegació, de què n'és el logotip.

Resulta que data de 1932, obra de l'escultor Ivar Johnsson. Cinc metres de bronze originalment anomenats "Kvinna vid havet" - 'Dona a la vora del mar', però també coneguts com "Sjömanshustrun" - 'La dona del mariner'. Està dedicada a les famílies dels mariners, i és que el monument en és en memòria als 690 mariners suecs que van morir durant la Primera Guerra Mundial, els noms dels quals estan escrits al peu de la torre.

I passen les setmanes, però la seva silueta em segueix fascinant. Si hagués sabut que a Liseberg l'hagués pogut veure de prop...

Jaqueta d'hivern i jaqueta de primavera

2010-06-07T00:02:00.000+02:00

L'any passat vam descobrir que aquí a Göteborg, molta gent portava unes jaquetes que tenien el seu tema. Amb el temps vaig anar descobrint que eren de la marca Elvine, una marca nascuda aquí a Göteborg, i anomenada així en homenatge a l'àvia estoniana del fundador de la marca.

El tema és que veia jaquetes Elvine per tot arreu; això sí, només a la gent i a les botigues amb d'un rotllo així 'guapo'.. sabeu? -si heu obert el link segur que sabeu què vull dir-. Ara, les jaquetes valien una pasta, no eren pas algo assumible.

La cosa va canviar a mitjan novembre d'aquest curs, quan vaig veure pel centre uns pósters que anunciaven un outlet d'Elvine per aquell cap de setmana. Vam fer córrer la notícia, i al final mig Frölunda va tornar el dilluns a Chalmers amb algo Elvine posat; i jo vaig complir amb una jaqueta Elvine d'hivern..

Què va ser lo següent? que un dissabte de fa unes setmanes, per pura casualitat, vaig trobar un local on feien un nou outlet d'Elvine; aquesta vegada, tot molt primaveral.. com la jaqueta de color vi que tanca aquest tema..

Aigua i l'interior de les finestres

2010-06-05T16:09:00.007+02:00

No tinc ara una idea clara de com són a Barcelona, però aquí, les finestres dels autobusos i tramvies són de doble vidre.

El tema és que per algun estrany mecanisme que encara no he entès, no és estrany veure aigua acumulada entre els dos vidres de la finestra. I evidentment, quan el vehicle en qüesió arranca, frena o sotraga l'aigua es mou endavant i enrere com els models habituals del museu de la ciència.

I és que he estat molt de temps pensant com podia explicar això, però em feia certa vergonya treure la càmera enmig d'un autobús ple de gent i fer fotos.. a l'aigua de la finestra. Per sort, dilluns al sortir de l'oficina, no hi havia gaire gent a l'autobús i no vaig deixar passar l'ocasió. A mi em sembla un espectacle fantàstic.

pd: si l'aigua tremola, vol dir que l'autobús tremola; i si l'autobús tremola, els passatgers tremolen; i si els passatgers tremolen, les fotos queden mogues... :s

Hammarkullen i un carnaval al maig

2010-06-04T01:15:00.000+02:00

Però el dissabte a l'estranger encara no havia acabat. Feia dies que a ciutat estava plena de cartells que anunciaven el Hammarkulle Karnevalen. Hammarkullen és un suburbi del nord, amb una fama força pitjor que la de Frölunda, tot sigui dit. Pel que sembla, cada any, a Hammarkullen la lien parda a finals de maig amb el seu carnaval. Tenia la motxilla plena del jalà de la botiga, però estava a només una parada de tramvia, així que vam anar a treure el cap.

I ens vam trobar amb una festa de les que no esperava a Suècia: mercadillo, atraccions, cotó de sucre, tramussos.. i bueno, també altres coses..

Evidentment, la gran majoria eren immigrants, molts sud-americans. I milers de paradetes de jalà, moltes amb unes graellades de cuidado...

Després vaig descobrir que ens havíem perdut la rua, que era a les dotze. Tot i això, al camp de futbol hi havien un muntat una mena de Sambódromo, on les companyies feien els seus balls, tot i que sovint amb qualitats qüestionables..

pd: he de reconèixer que aquestes dues darreres entrades tenen molta pinta de redacció de dilluns per a la classe de català de segon de primaria: "Al meu cab da satmana"...

Orienthus and a travel abroad

2010-05-31T00:34:00.005+02:00

Ali, the Turkish in my flat had been going around once per month during the whole year to a place called Orienthus -even though I have always called it Arabic Hus-. Every time, he came back with all his bags full of Turkish food. "You have to bring me there.. next time I want to come with you!", but I never managed.

Last Monday I knew that this last weekend was going to be the last he would spend in Sweden; it was the last chance to go to the shop and he to teach me about Turkish foods. So I told him, and so we did it; Chinmay, the chili guy, also joined us.

Yesterday morning, we took the long way till there, but it definitely was worth the journey. It resulted to me absolutely amazing to be in a shop, bigger than a supermarket, in which I knew nothing, neither the brands, nor the products. It was like being abroad again: stuff specially from Serbia, Turkey and Middle East, but also Iran, China, Thailand and even Ghana and Singapore; a whole section with hundreds of different rices, bakery with the great and lovely baklava..

One of my reasons for going there was to buy my own jar of grape syrup, which mixed with tahina and together with a banana provides you with a great breakfast. Even though I tried to calm myself and to buy all I would like to, my buy was finally much more extensive than expected.. damn, if I had discovered it before..!

El Ramon i els alls

2010-05-27T00:08:00.006+02:00

Tinc un amic que es diu Ramon.

El vaig conèixer a la universitat, i se'n va anar d'Erasmus a Milà.

Al Ramon li agrada molt cuinar.

Ell és un fanàtic dels alls.

I em va ensenyar que l'all era "el rei de la cuina".

El Ramon és socialista.

No vota mai, però estic segur que és socialista.

A Milà tenia l'habitació plena de pósters de Joaquim Nadal.

Ahir vaig agafar l'última cabeça d'alls de l'armari.

Ja sabia que els alls que venen al super venien d'Espanya.

Però ahir em vaig fixar en d'on venien els alls exactament.

Vaig pensar en el Ramon.

I avui m'he decidit a escriure aquesta entrada que fa 99.

PD: qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat.

Les parets i els pósters

2010-05-05T08:02:00.000+02:00

Incomprensiblement, vaig estar tota la tardor sense penjar ni una sola cosa a les parets de l'habitació. Al tornar de Nadal, em vaig proposar acabar amb la decoració dominada pel color gos-com-fuig de les parets, així que va començar la fal·lera dels pósters; cada cop que veia un póster xulo per les parets o chirimbolos de propaganda de la ciutat, l'intentava arrencar amb cura i passava a merèixer un lloc a l'habitació.

El tema, que va començar com una inquietud decorativa, es va convertir gairebé en una obsessió, fins al punt que quan passejava només veia pósters: interessants, repetits, xulos, fàcilment agafables... Per sort, la cosa s'ha calmat, i aquest n'és el resultat -provisional..-:

L'últim esdeveniment rellevant va ser el divendres passat, quan Järntorget va aparèixer plagada de cartells d'un tal Clandestino Festival, i no vam poder evitar la temptació de decorar també el passadís de casa...