El puten i el Bany de les Nimfes

Divendres vàrem creuar de manera definitiva la frontera alemanya –en el camí d’Innsbruck a Salzburg l’Ibiza ja havia rodat en territori alemany, tot i que nosaltres encara no l’havíem trepitjat-. Una vegada més em toca tornar a parlar d’autopistes. En primer lloc, perquè creiem que vam tornar a compartir quilòmetres amb el recorregut del Bourne a “El mito de Bourne”.

En segon lloc, perquè les autopistes alemanyes són un cas apart. Sobretot al sud, des de la frontera austríaca fins una mica més amunt de Munic, el carril dret està ple de camions. I si pretens avançar-los a 130, que era la nostra velocitat punta per conveni, ja pots tenir cuidado a l’hora de posar-te a l’esquerra, per on no paren de circular BMW, Mercedes, Audis i Porsches a més de 160.

Tot i l’estrès general que es respira a les autopistes alemanyes –després d’això, les autopistes sueques semblen una bassa d’oli-, veure cartells on s’anuncia el final de la prohibició de 120 com a velocitat màxima no té preu (a Alemanya, la velocitat màxima és 130 i només és recomanada).

En un dels descansos en una àrea d’autopista, pel camí vàrem tenir la sort de ser testimonis d’un lamentable xoc entre un incompetent que sortia marxa enrere del seu aparcament i un motivat amb un Opel Calibra tunejat.

Per si això no era poc, el del Calibra era militar, i a la mateixa àrea hi havia fent els seus pipis corresponents els ocupants d'un cotxe de la policia i un cotxe de la tele que els deuria estar fent un reportatge rotllo ‘Entre Línies’. Tota la broma ens va servir de distracció una bona estona..

I finalment a Dresden; potser la sorpresa del viatge. No teníem cap expectativa creada, només una frase bastant repetida a casa els darrers mesos: “La van bombardejar completament a finals de la 2ª Guerra Mundial i encara l’estan reconstruint”.

I és cert. La Semperoper –l’òpera, a la primera foto, en la qual es van inspirar per dissenyar acústicament l’òpera de Göteborg va acabar de ser reconstruïda a finals dels 80-, i la Frauenkirche -just aquí a sota; les plaques dels carrers que la rodejaven van donar lloc a la frase més versionada i repetida dels dies següents, "An der Frauenkirche"-, aquesta mena de bolet amb un interior de colors pastel bastant desagradable, va ser consagrada el 2005. I encara es veuen descampats i obres en llocs bastant cèntrics.

En general el casc antic és fantàstic, tot i que molt més modern del que ens pensàvem –pràcticament tot era del segle XIX-. La Semperoper, protagonista dels anuncis de Radeberger, la cervesa més popular de Dresden no va decebre. I es va aparèixer a nosaltres el Zwinger, una mena de palau al qual el Louvre ja voldria assemblar-s’hi –i això ho va dir un parisòfil com el Jordi...-

Va dir alguna cosa semblant del Sena i l’Elba, el riu que creua Dresden. Si bé l’esperàvem més ample, ja feia un parell o tres vegades l’Ebre. Però lo més interessant eren les ribes, esplanades enormes de gespa, amb carrils bici. Vaja, com el Besòs..

El súper ens va proporcionar una grata sorpresa, i aquesta vegada no vaig perdre l’oportunitat de fer una foto al Puten. Al cap d’uns dies, aquí a Göteborg vaig preguntar als primers alemanys que vaig trobar què era el puten, i pel que van dir és gall dindi.

La segona i darrera nit va tenir un protagonista: el Bany de les Nimfes, un pati del Zwinger inspirat en els patis renaixentistes italians, ple d’escultures femenines, rentant-se. Va estat tancat tota la tarda, i després de sopar vàrem tenir 5 minuts per visitar-lo, el temps que van trigar a arribar dos polis alemanys amb molta mala llet per fer-nos fora amb males maneres perquè el tancaven de nou. Segurament els problemes que vàrem tenir per visitar-lo, i lo curta que va ser la visita fan que el tingui bastant mitificat.

Aquella nit en un hotel de quatre estrelles podia ser la última que passava en un lloc decent durant molt de temps. El més hàbil va ser el Jordi, que tenia claríssim que després del Bany de les Nimfes, li tocava banyar-se a ell. Bueno hàbil; per poc no se li cau la pell a tires de l’escaldada de l’aigua calenta.

És més, la pell ja se li estava caient a tires, com a mi, de fet. Després de la vermellor austríaca, semblava que un moreno molt saludable poblaria les nostres cares fins a l’entrada a Suècia. Però no. Quan el Jordi s’escaldava a la banyera, ja feia quasi 2 dies que deixàvem un rastre de pells del front per allà on passàvem.

L’endemà ens esperava creuar la darrera frontera, la sueca, i dormir ja ben a prop de Göteborg...