diumenge 11 de desembre de 2011

Code 46 i unes quantes raons

Una tarda de diumenge de fa uns mesos, fent un repàs dels canals, vaig enganxar uns quants segons d'una peli que em va intrigar bastant. En vaig llegir immediatament la ressenya al teletext de la TDT, i em va semblar prometedora.

Al cap d'uns dies la vaig aconseguir, però no ha estat fins aquesta setmana que finalment l'he pogut veure. Es tracta de Code 46, de Michael Winterbottom.
I per què m'he decidit a dedicar una entrada a una peli, cosa inèdita en aquest blog? Doncs per unes quantes raons:
  • Per ser una distopia, o utopia negativa; és a dir, una història ambientada al futur, amb certs dubtes sobre les qualitats ambientals, socials i morals del món; més en la línia fosca i seriosa de Blade Runner que en la de les batalles espacials d'Stargate.
  • Perquè tot i ser etiquetable com a ciència-ficció, no té l'aparença de futur llunyà ple llumetes i cotxes voladors, sinó que fa servir localitzacions i atrezzos contemporanis; en algun lloc he llegit el qualificatiu de realitat alternativa i m'ha semblat una definició apropiada.
  • En aquesta mateixa línia, per com barreja  Dubai, Hong Kong i Shanghai i les fa servir per situar-nos en aquest futur decadent.
  • Per com va deixant pinzellades de les característiques d'aquest món alternatiu. No l'arriba a descriure de manera exhaustiva, i segurament algú ho criticarà, però jo crec que en dóna les dosis justes.
  • Per la banda sonora.
  • Per com fa servir el punt de vista com a recurs. Segons el moment, filma la història des d'una càmera espectadora normal, des d'una càmera de seguretat o fins i tot des dels ulls del protagonista.
  • Per com està narrada, ja que la narradora l'explica en segona persona del singular, parlant de tu a l'altre protagonista i també a l'espectador.
  • Per com parlen els personatges. En la versió traduïda, parlen en castellà amb préstecs continus de l'anglès, el francès, l'italià, l'àrab, el xinès i fins i tot el basc. Tinc entès que castellà i anglès es canvien els papers en la versió original.
  • Per com juguen amb els records: com els capturen, com els repassen i també com els esborren.
  • Per ser una profecia sobre els riscos d'incest genètic. Precisament, una notícia en parlava fa uns mesos.
  • I en resum, per tot el que es diu en les dues primeres ressenyes d'aquesta pàgina d'Imdb, que m'han servit d'inspiració, per què negar-ho.

dissabte 5 de novembre de 2011

Vinyes i un rally sota el sol

Tenia gràcia la cosa, que m'hagués prestat dues vegades a passar fred veient passar cotxes als Rallies de Noruega i Suècia, i encara no m'hagués prestat mai a anar al Rally Catalunya.

Fa dues setmanes, sense excusa -ni ganes- de dir que no, vaig poder saldar, encara que fos només durant el dissabte, aquest deute històric.
SS9 - Punta de les Torres: Juho Hänninen vorejant les vinyes de la Terra Alta.

  SS10 - El Priorat: vista de la Palma d'Ebre

 SS10 - El Priorat: Khalid Al Qassimi negociant una essa a la sortida de la Palma d'Ebre.

Diferències? Unes quantes..! A Escandinàvia pagues per tot i hi ha control, passes fred i els russos et conviden a vodka "ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora" al veure't amb la bandera del Barça. Aquí, en canvi no pagues res i no hi ha gaire control; l'amenaça de fred i pluja s'acaba convertint en la necessitat de posar-te crema del sol al clatell; i si portes la bandera del Barça, igual tens un pique amb els que porten la samarreta de Sergio Ramos...

Semblances? Les batalletes, l'olor de benzina mal cremada i les ganes de tornar a muntar plan aviat. Qui s'apunta al Rally Monte Carlo??
 El service park estava una mica -no gaire..- més concorregut que a Escandinàvia.; però tot i així, vam poder saludar personalment el Citroën DS3. D'acord, el C4 molava més, però no es queda curt..

Havíem quedat amb el Jari-Matti al service park; però deuria estar de mal humor i ens va donar l'esquena.

Al service també hi havia un racó per a les relíquies, potser millors encara que l'Audi 200; com a exemple, el   Seat Toledo de raids del Salvador Servià de principis dels noranta...

diumenge 25 de setembre de 2011

Can Ruti i l'Östra Sjukhuset

Si recordeu, fa uns quants mesos, vaig començar a estendre l'abast de les sortides ciclistes dominicals. Era l'hora d'explorar les rodalies de Barcelona i Badalona va ser la primera escollida. Per completar l'expedient badaloní, la setmana següent em vaig atrevir a afegir desnivell al tema i vaig optar per pujar fins a l'Hospital Germans Trias i Pujol, també conegut com Can Ruti i trobar-me amb unes vistes de Barcelona a les quals no estava gaire acostumat.

El tema és que mentre estava per allà, em vaig adonar de que aquell edifici, aquella pinta d'hospital, em sonava d'alguna cosa.. però no aconseguia trobar el què! Al cap d'un rato, vaig caure en que em recordava molt l'Östra Sjukhuset, l'Hospital de l'Est de Göteborg, que donava nom a l'estació final del Tramvia número 1, l'artèria de la mobilitat de Frölunda.

Però com vaig acabar trobant-me amb l'Östra Sjukhuset? Què va passar en una llunyana tarda de gener del 2010?

Doncs que tenia moltes ganes de visitar l'Östra Kyrkogården, el cementiri de l'Est, ja que com haureu vist té una pinta curiosa vist des de l'aire, de manera que vaig dedicar una tarda a fer-li una visita de cortesia (i realment mereix també un Tema per ell solet). En acabat, vaig pensar: "ja que has arribat fins aquí -no havia estat pràcticament mai tant a l'est de la ciutat-, per què no arribes fins a l'hospital, i així podràs explicar als néts que vas estar a les dues puntes del Tramvia 1?". I així em vaig aventurar fins a l'Östra Sjukhuset.

Per desgràcia, les fotos d'aquell dia van caure en una mena de llimbs tecnològic junt amb uns quants centenars de fotos més, fins que fa unes setmanes en vaig poder rescatar una gran majoria (sabíeu que en català, limbo es diu llimbs? Jo ho acabo de descobrir ara mateix). Així que, finalment, ja puc aportar el meu granet de sorra al fascinant món de l'arquitectura hospitalària:

dissabte 3 de setembre de 2011

Una extraña afición y un Audi 200

Desde el Rally de Suecia del año pasado, he desarrollado una extraña afición por los coches de más de veinte años. Ahora mismo, soy capaz de dejar pasar un Golf RS32 sin demasiada atención y en cambio, quedarme parado en la acera contemplando un Golf GTI del año 85. (Bueno, he exagerado, también me quedaría parado mirando al RS32..).

Esta devoción freak tuvo un momento culminante durante el mes de marzo. El tema es que pasé a menudo por un mismo tramo de calle, y siempre, absolutamente siempre, estaba aparcado en el mismo sitio un precioso Audi 200. Empecé con una foto rollo voyeur (algo que se está convirtiendo en una peligrosa afición), no fuera que el propietario estuviera cerca y sospechara de mi:
Hasta que al cabo de unos días, me atreví a girar la cabeza, comprobar que nadie estaba cerca, y sacarle fotos como Dios manda. Bien se lo merece; de pequeño me encantaban los faros rojos de la parte posterior! Y es que los Audi 200 los recuerdo como una rara avis, frente a los mucho más frecuentes Audi 80, 90 y los 100 Gordos y los 100 Delgados, como les llamaba. Ah, por lo que parece, no soy el único admirador de los Audi 200..
Por razones de confidencialidad, he decidido dedicar dos minutos a abrir las fotos en el Paint i esconder las matriculas de forma delicada. Ay, si me viera mi profe de Photoshop..:S

dilluns 29 d’agost de 2011

Vespre al metro i un trompetista

Molts vespres de juliol he passat pel vestíbul de la línia 2 de Sagrada Família a quarts d'onze; no li havia donat mai importància al fet que es tracta d'una caixa enorme, que deu fer uns 20x20x30 metres. El tema és que al replà intermedi, cada dia que hi he passat, hi havia un negre de grans dimensions tocant la trompeta.

La situació era bastant peliculera. I és que a aquestes hores entre setmana no hi ha gaire gent i als vestíbuls i andanes hi regna el silenci. A més, la gent que circula no fa pas cara de sortir de festa, sinó d'haver sortit tard de la feina. El trompetista, que deu ser un romàntic i molt hàbil a l'hora de captar l'estat d'ànim de l'audiència, dedicava el seu repertori a les melodies tristes i al blues. I finalment, que les dimensions del vestíbul, feien que la trompeta ressonés pertot arreu i que t'acompanyés des de que baixaves del metro fins a l'escala del carrer.

Rotllo la meva relació d'amor odi amb la senyora de la boina vermella que esperava el pa, vaig optar per fer-li una foto en plan voyeur/inspector privat; així que aquest és el meu homenatge al melancòlic trompetista i tant peliculera situació:

dimecres 24 d’agost de 2011

Can Castelló i un drama colombòfil

Jo personalment tinc molt de carinyo als parcs de la zona alta de Barcelona. Les ombres, el fet que hi hagi més vegetació que ciment, el poc trànsit pels voltants i l'absència de turistes permeten relaxades estones de lectura durant les tardes d'estiu.
El tema és que fa uns dies, als Jardins de Can Castelló, tant relaxada estampa es va veure alterada pels crits i el neguit que sortia d'un dels balcons del mig de la foto d'aquí sota. Els crits d'una bestiola gaudint dels primers segons de llibertat em van fer deduir que un lloro indignat amb el sistema havia decidit indignar la seva mestressa, i fugir pel balcó. Cosa sèria, i és que la mestressa va estar a punt de caure pel balcó; o almenys això va dir la seva amiga/assistenta/companya de pis.
Al cap d'una estona va començar la batuda; la mestressa i l'amiga/assistenta/companya de pis van estar una bona estona voltant pel jardins cridant el nom de la bestiola, que deuria estar hormonalment revolucionada amb tanta cotorra resident habitual de les palmeres de la zona.

Sento dir-vos que no sé com va acabar el tema; si va decidir tornar a les comoditats d'un xamfrà de la zona alta, o va optar per passar la resta dels seus dies amb una seductora cotorra en una acollidora palmera.

divendres 19 d’agost de 2011

Segur de Calafell i el Chiringuito Manolo

Diumenge de juny, estiu incipient. Promesa de dinar de tapes i fritures a un lloc carismàtic de Segur de Calafell. I et planten davant d'una caseta blanca amb toldo blau. Chiringuito Manolo. Hi pot haver alguna cosa més autèntica? :)

dilluns 15 d’agost de 2011

Imants i jugadors

Fa uns dies parlava del somni d'una nit d'estiu; avui parlaré d'un somni que tenia de petit. Sempre he vist anuncis del Subbuteo i del seu competidor, el Pro Action Football, però no recordava haver jugat mai a cap dels dos.

Sé que els milers de persones que són a la vegada fanàtics del Subbuteo i seguidors d'aquest blog m'acusaran de sacrilegi, però sempre vaig pensar que el Pro Action era més hàbil, sobretot per l'existència d'imants a la pilota i als jugadors.

Total, que sempre havia tingut ganes de provar el Pro Action per tal de poder comprovar la meva sospita sobre l'utilitat dels imants; fa unes setmanes, amb uns trepidants partits de Blaus contra Taronges, vaig poder saldar aquest deute històric. Com a proves, un contraatac i una ocasió manifesta de gol.

dimecres 10 d’agost de 2011

Oberon a la fresca i una nit d'estiu

Tocarà reconèixer que allò de fer una entrada sobre el Walden a última hora del 31 de maig per intentar mantenir la mitjana d'almenys una entrada al mes durant més d'un any, no va ser gaire hàbil; a veure què passa amb aquest segon intent de recuperar Uns temes..

El tema és que tinc el desafortunat hàbit d'assabentar-me dels events xulos a última hora o bé quan ja han passat. Per sort, l'últim dia de juliol, gràcies a un article a La Vanguardia, vaig ser a temps de veure una cosa que m'havia perdut els dos estius anteriors: el Shakespeare a la fresca al Parc de l'Estació del Nord.

Resulta que portaven dues setmanes interpretant cada vespre el Somni d'una nit d'estiu de gratis... i jo sense saber-ho! I aquell diumenge, al cap de menys de dues hores, en feien l'última representació. Quina ilu poder veure per fi aquesta obra, i és que en una de les meves dues incursions teatrals, vaig fer d'Oberon quan em vaig emmerdar a fer teatre a Segon de Batxillerat..
Oberon i Titània en plena disputa.
No em pregunteu per les comparacions entre la superproducció escolar del 2003 i la gent de Parking Shakespeare; em limitaré a dir que amb uns vestits de jardiner i un carretó han aconseguit fer un muntatge fantàstic; i que veure entremig dels arbres una obra que majoritàriament passa en un bosc té molt d'encant; tothom atent pel proper juliol!

dimarts 31 de maig de 2011

El Walden 7 i l'Habitat 67

Sóc conscient de que no he escrit gaire en aquestes darreres setmanes; potser per falta de temes -tot i que fa una estona n'he fet llista i n'han sortit uns quants-, potser per falta de temps -excusa qüestionable en una situació de pseudo ni-ni com la meva en aquesta època-. Així que les meves disculpes a les gairebé quatre persones que de mitjana visiten cada dia aquest blog, segons el Google Analytics (un altre dia parlaré amb més detall de les suculentes informacions que pot arribar a donar l'amic Analytics).

Total, que el sentiment de deute amb aquesta mitjana de quatre persones, el repte de no trencar la tradició de publicar almenys una entrada al mes -ininterrompuda des de desembre de 2009- i algunes queixes personals m'han motivat a tornar a la bonica tradició d'escriure entrades a hores intempestives.

El tema és que l'estiu passat vaig tenir l'oportunitat d'acostar-me al Walden 7, un edifici que em tenia captivat des de petit. Com que aquell dia no portava la càmera al damunt, fa unes setmanes, en una sortida ciclista dominical vaig saldar el deute, encara que fos amb el mòbil.
Però de fet, l'origen del tema és que fa poc més d'un any vaig tenir un ressorgiment en la meva admiració pel Walden. Documentant-me sobre unes acusacions de plagi als pavellons de la Expo de Shanghai, vaig anar a parar a l'existència d'un edifici de Montréal que em té captivat des de llavors, l'Habitat 67.

Tot i que les fotos s'han perdut pel camí, aquest blog té una explicació molt xula sobre el projecte i sobre la incomprensió que encara provoca avui en dia. Em sembla recordar que Habitat 67 va servir d'inspiració a Bofill i companyia a l'hora de fer el Walden 7.

A falta de fotos, espero que el Google i la Wikipedia siguin capaços de satisfer la vostra curiositat; i és que almenys a mi, em sembla fascinant..